Xavier Fontich Vicens, professor i investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), porta tres dècades dedicades a l'educació. Al llarg de la seva trajectòria, Fontich ha contribuït significativament al camp de la didàctica de la llengua i l'educació en general, participant activament en debats pedagògics i acadèmics. En aquesta entrevista comparteix amb nosaltres les seves vivències i reflexions al voltant del sistema educatiu; al llarg de la conversa destaquen les experiències que han marcat el seu camí i la seva visió sobre l'ensenyament i l'aprenentatge.

Pregunta: Vas començar la teva carrera com a docent de secundària i deu anys després vas passar a ser professor associat de la universitat. Podries explicar-nos quins van ser els principals reptes d'impartir classes en un institut, i com va ser la transició a la docència universitària?

Resposta: Quan vaig acabar la carrera el 1994 no tenia la intenció de convertir-me en docent universitari. El meu objectiu era ser professor de secundària. Després de passar un any a l'estranger treballant amb una ONG que donava suport a persones sense llar, em vaig incorporar a l'ensenyament secundari el 1995. Era un moment en què a Espanya s'estava implementant una nova reforma educativa i hi havia una gran demanda de professors. Va ser un període accessible i favorable per a la professió.

Vaig començar la meva trajectòria a secundària i aviat vaig descobrir que treballar amb adolescents era un repte molt estimulant. Em vaig adonar ràpidament que els desafiaments que afrontava requerien que aprofundís en els meus coneixements i em formés de manera més específica. Durant aquests anys, vaig fer molts cursos de formació que llavors eren molt promoguts entre docents. Vaig passar quatre estius participant en aquests cursos, la qual cosa va suposar un gran creixement per a mi. No obstant, va arribar un moment en què això ja no era suficient, així que vaig demanar consell a un dels autors experts en la matèria que havia llegit amb freqüència. Tot i que ell no em coneixia, jo sí que l'admirava: era Daniel Cassany, un professor molt reconegut de la Universitat Pompeu Fabra. Va tenir l'amabilitat de rebre'm i conversar amb mi, i em va suggerir diversos camins, un d'ells el doctorat en Didàctica de la Llengua de la Universitat Autònoma. Em va comentar que aquest programa estava a anys llum del que s'oferia a la resta d'Espanya i que valia la pena considerar-lo.

Així que em vaig inscriure en el doctorat i, després d'un intens període d'estudis, el 2004 vaig presentar el meu treball de fi de màster, que fins i tot va guanyar un premi i va ser publicat com a llibre. El 2005 vaig començar a treballar com a professor associat. La transició cap a la docència universitària no va ser una cosa que busqués de manera conscient des del principi, sinó que les circumstàncies m'hi van portar de forma natural. No obstant, la veritable transició va arribar més endavant, entre el 2005 i el 2015, quan vaig aconseguir la plaça d'ajudant doctor. Aquesta etapa sí que va ser més deliberada i treballada. Va ser llavors quan vaig comprendre que el camí no era fàcil ni espontani. Requeria un esforç conscient, centrat en publicacions, congressos i, sobretot, en aprendre i escoltar.

P.: Com descriuries les diferències en la dinàmica de l'aula, en les responsabilitats entre ensenyar a secundària i ensenyar a la universitat, i en el tipus d'interacció que hi ha entre docent i estudiant?

R.: Hi ha una cosa que m'agrada emfatitzar, i és que en l'imaginari col·lectiu de la nostra societat, almenys al nostre país, tots han passat per l'escola i l'escolarització. Això genera una percepció en què les diferents etapes educatives —infantil, primària, secundària, batxillerat o mòduls, i la universitat— es consideren mons separats. És com si cada etapa fos un univers diferent i aïllat dels altres. No obstant, des de la meva perspectiva, hi ha més continuïtat que disrupció entre elles. Per exemple, la secundària no és un món completament diferent de la universitat.

«Les persones necessitem interactuar amb els altres per aprendre»

Des del punt de vista de com aprenem, sota una perspectiva sociocultural, hi ha aspectes que romanen constants en totes les etapes. Un d'ells és la interacció. Les persones necessitem interactuar amb els altres per aprendre. Això s'aplica tant a primària com a secundària, batxillerat i universitat. Tot i que la interacció no garanteix automàticament l'aprenentatge, és essencial perquè els alumnes comprenguin i assimilin conceptes. L'important no és només el discurs del docent, sinó les activitats que prepara i com es desenvolupen per promoure la participació i la interacció. Aquest principi és vàlid en totes les etapes educatives.

El segon aspecte és l'escriptura, que actua com un potent catalitzador del coneixement. És una habilitat comunicativa essencial que s'ha de potenciar tant a secundària com a la universitat. L'escriptura no només és una eina de comunicació, sinó també un procés que permet estructurar i aprofundir el pensament. Així, la interacció i l'escriptura són elements essencials en l'aprenentatge, des de la infància fins a l'edat adulta.

Ara, les diferències. La principal és que a secundària els estudiants són adolescents, persones que estan en una etapa de transició entre la infància i l'adultesa. Aquesta és una etapa de transformació intensa, amb emocions a flor de pell, cosa que requereix que el docent tingui una relació sòlida i positiva amb ells. És crucial que els adolescents sentin que el professor es preocupa per ells. Sovint, quan imiten el professor o fan bromes, no ho fan per maldat, sinó perquè senten estimació i proximitat. Si un estudiant odia o tem el docent, no hi haurà bromes ni imitacions. Per tant, aquest tipus de comportament és senyal que hi ha un vincle afectiu. En el meu cas, vaig ser molt popular al meu centre educatiu perquè els meus alumnes m'imitaven i feien moltes bromes sobre mi. Però també hi havia moments en què era seriós i establia límits. Com em va dir un amic una vegada, el primer que ha de fer un professor és crear un bon clima. Això no significa ser amic dels estudiants, ja que si detecten que vols ser-ho, et bloquegen. El professor ha de mantenir el seu rol d'autoritat, però d'una manera observadora i empàtica. Es tracta de liderar sense que es noti massa, d'observar i respondre a les necessitats dels estudiants.

A la universitat, tot i que els estudiants també observen el professor i avaluen com reacciona, les circumstàncies són diferents. Són persones adultes amb altres itineraris de vida, tant biològics com biogràfics. Això aporta una altra dimensió a la relació i al procés d'aprenentatge.

P.: Quines matèries imparties a secundària?

R.: Llengua i Literatura, i en algunes ocasions també Anglès. Hi havia una mica de repàs d'Anglès, però principalment s'enfocava en Català i Castellà. I això té el seu repte, no? La qüestió és: si els estudiants ja saben parlar la llengua, què és el que se'ls ensenyarà? Aquest és precisament el desafiament: ensenyar el que anomenem «primera llengua».

P.: Justament sobre això últim et vull preguntar. La teva recerca acadèmica se centra en l'aprenentatge de gramàtica a l'escola, fins i tot publiques un llibre titulat Hablar y escribir para aprender gramática. Què opines sobre l'ensenyament de gramàtica avui dia i què ha canviat des de la publicació del teu llibre fins ara?

R.: L'ensenyament de la gramàtica a les escoles és un àmbit en constant debat i aquest debat és d'abast mundial, tot i que adopta diferents formes segons el context. Per exemple, en alguns països s'ha arribat a considerar que la gramàtica s'havia d'eliminar del currículum, passant de no ensenyar ni les nocions més bàsiques, com la diferència entre un adjectiu i un verb, a recuperar el seu ensenyament amb continguts més sòlids. En altres contextos, el debat no ha estat tan extrem, i s'ha centrat més aviat en el paper que ocupa la gramàtica i en les formes d'ensenyar-la.

«La sensació que el progrés és lent persisteix»

Dit això, podria semblar que el debat sobre la gramàtica no ha canviat gaire al llarg del temps. Tot i que personalment he evolucionat en la meva comprensió del rol que juga la gramàtica en l'educació lingüística, i he intentat contribuir tant al debat acadèmic com al pedagògic, la sensació que el progrés és lent persisteix. Tanmateix, una petita contribució és, en si mateixa, un canvi. Sovint, alguns acadèmics busquen un «gran canvi», però aquesta expectativa de transformació radical pot portar al fracàs. És important contribuir amb humilitat i reconèixer que si un docent adopta una petita part del que es proposa, això ja és un avenç significatiu. Les institucions i els seus agents tenen els seus propis sistemes i dinàmiques, i la transformació a gran escala és un procés complex.

En resum, l'ensenyament de la gramàtica segueix en un estat de debat constant. Un autor fins i tot assenyala que es podria parlar d'una «crisi» en l'ensenyament de la gramàtica, tot i que una crisi, per definició, hauria de ser una cosa acotada en el temps. Si és una crisi permanent, potser no és crisi en sentit estricte, sinó més aviat una «crisi autoestructural» que ens obliga a reflexionar contínuament sobre el nostre enfocament. Això, al meu parer, és una cosa positiva, ja que ens impulsa a repensar i redefinir el rol de la gramàtica en l'educació. Ho podem veure com una ampolla mig buida o mig plena.

On realment em sento un contribuent és en l'àmbit acadèmic. El debat acadèmic té una dimensió que implica estudiar i analitzar el treball d'altres autors, identificar les tendències i aportar amb rigor al diàleg. Si observo el meu propi recorregut en els últims cinc o deu anys, veig que he defensat i argumentat un punt de vista sòlid i que no m'he limitat a repetir-lo en diferents publicacions. He buscat enfortir-lo, abordant la complexitat del tema sense agafar dreceres. Això, tot i que més lent, contribueix a fer el debat més consistent i profund, mostrant al lector la complexitat del tema i assenyalant les petites però valuoses aportacions que es poden fer en aquest context ampli.

P.: En educació hi ha presència majoritària de dones, per què hi ha tan pocs homes en aquest sector? Creus que l'escola no incentiva prou l'interès dels estudiants masculins per la pedagogia?

R.: No sé, la veritat. Et dic una mica el que t'he comentat abans sobre la meva actitud davant la vida. No sé si podem parlar d'una «tècnica» com a tal, però és una manera d'avançar, de trobar sentit a les coses, de buscar la felicitat en les accions i en les observacions que fem sobre els altres, de continuar aprenent contínuament. Això és una cosa que tinc molt interioritzada, potser des de l'escola on vaig estudiar de nen.

Davant el tema que planteges, sobre estar en un àmbit molt feminitzat, per a mi, primer de tot, estic envoltat de persones. No veig homes o dones, veig persones. Tracto a les persones de la mateixa manera que em tracto a mi mateix. Em veig com una persona interactuant amb altres persones. Aquesta és la base. Som éssers humans, i no penso en si algú és home o dona en treballar junts, en col·laborar en l'escriptura d'un article, o en interactuar en general. He treballat en molts articles, he fet moltes col·laboracions, i estic en contacte amb persones de tot el món, i sempre el primer que veig són persones.

Ara, des d'un punt de vista sociològic, és clar que podria preguntar-me si m'agradaria tenir més col·legues homes al voltant, perquè les dinàmiques poden ser diferents. Realment no sé què dir al respecte. Per a mi, això és simplement part de la realitat en què estic. És cert que en facultats i àmbits d'educació molt feminitzats, sovint es veu que els homes ocupen posicions de lideratge, fins i tot en escoles i instituts. És una cosa que mou a reflexió, però sincerament no sé ben bé per què succeeix.

Personalment, no sento que hagi utilitzat la meva posició com a home per assolir certes fites. Em veig envoltat de persones que avaluen els meus treballs, que em recolzen o em rebutgen, i que, majoritàriament, resulten ser dones, però sempre les he vist com a individus, no com una representació del seu gènere. La variable de gènere en aquest context és una cosa que no tinc del tot clara, però sí que penso que un equilibri més gran seria positiu. Tot i que no tinc una posició completament definida sobre això, estic reflexionant i pensant en veu alta sobre el tema.

P.: Al llarg de la teva trajectòria docent, quines experiències o aprenentatges han estat els més significatius?

R.: Si penso en el més significatiu dels meus gairebé 30 anys ensenyant, hi ha dos o tres aspectes que destacaria com a fonamentals i que repetiria exactament igual. La primera seria l'escriptura: posar per escrit les meves observacions, pensaments, idees d'altres que he llegit, inspiracions provinents de llibres, conferències, experiències, i les meves intervencions. Pensar per escrit ha estat una cosa essencial per a mi.

La segona cosa important és l'escolta. Escoltar les persones, observar-les, ha estat un motor d'aprenentatge molt poderós. Un docent, o algú que aspiri a ser-ho, ha de tenir un interès genuí per les persones i pel que pensen, més enllà dels seus problemes o inquietuds personals. Hi ha d'haver un veritable desig d'entendre com se senten els estudiants i què pensen quan responen a classe. Si aquest interès no és real, no es pot ensenyar de veritat.

Escriure, escoltar i entendre la importància de la ignorància han estat pilars fonamentals en el meu recorregut com a docent

El tercer aspecte clau és la relació entre coneixement i ignorància. Per a mi, ha estat revelador entendre que tot i que el coneixement és el que impulsa l'acadèmic, reconèixer i abraçar la ignorància et connecta més profundament amb els altres i t'allibera de la pressió de «saber-ho tot». Ser conscient dels propis límits, acceptar que hi ha coses que no sabem, ens ajuda a ser més indulgents amb nosaltres mateixos i a connectar de manera més humana i autèntica amb el nostre entorn. Aquestes tres coses —escriure, escoltar i entendre la importància de la ignorància— han estat pilars fonamentals en el meu recorregut com a docent.

P.: El 1995 et converteixes en professor de secundària, el 2005 en professor associat i el 2015 en ajudant doctor. Veig que de deu en deu anys la teva carrera dona un gir. Què esperes per al 2025?

R.: Si observem cap al 2025, es podria considerar un punt culminant, tot i que prefereixo no veure-ho d'aquesta manera. Crec que és millor viure la vida de forma més orgànica, sense pensar que s'està assolint un objectiu extraordinari o únic. Les coses van succeint, i encara que en mirar enrere reconec que ha estat un esforç sostingut i important, és fonamental entendre que la carrera acadèmica requereix temps i constància, igual que l'aprenentatge.

És un esforç comparable al d'un esportista d'elit: has de dedicar-te per complet a la teva activitat i fer que la teva vida giri al seu voltant, sense descuidar la salut mental, les relacions personals i la vida mateixa. No es tracta de viure amb una càrrega transcendental, sinó de perseverar, «picar pedra» dia a dia, amb constància i esforç sostingut. És important trobar la felicitat en petits moments: una conversa amb un alumne, la preparació d'un article, la participació en un congrés, o fins i tot en les decepcions, com quan et retornen un article rebutjat. Tot això forma part de la vida. No és només l'assoliment d'un èxit o d'un objectiu, sinó el camí i el que passa mentrestant. Cal estar content, tranquil i en constant aprenentatge. Potser no aconsegueixes l'objectiu original, però potser n'aconsegueixes un altre.

En aquest context, les circumstàncies han fet que el 2024 em nomenin president d'una important associació europea d'ensenyament i aprenentatge de la L1. Ja formo part del comitè executiu, i assumiré la presidència, la qual cosa implica una responsabilitat i, alhora, una oportunitat de contribuir i donar suport als altres. Aquest càrrec durarà tres anys, en què idealment m'implicaré en l'organització d'un congrés rellevant, que coincidirà amb el desenvolupament del projecte de recerca del ministeri que estic duent a terme.

A això s'hi sumen les activitats de gestió que realitzo a la meva facultat, que formen part de la meva identitat i de la meva integració en la comunitat acadèmica. Aquest tipus de treball suposa un aprenentatge constant i un creixement amb humilitat, a més d'una forma de contribuir al col·lectiu. D'altra banda, el vicerectorat de Qualitat va contactar amb mi per convidar-me a ser avaluador dels trams de docència dels professors, la qual cosa és una responsabilitat que s'ofereix a aquells amb valoracions docents destacades, formant part d'un tribunal d'avaluació. Tot això és el que actualment s'està aplegant en la meva trajectòria.