Miguel Ángel Sabadell i la recerca de vida extraterrestre (ciència davant d’especulació). El científic parla amb el nostre redactor Francisco Javier Millán sobre el seu darrer llibre.

La pregunta de si estem sols a l’univers ha fascinat la humanitat des de temps immemorials. Tanmateix, abordar-la des de la perspectiva científica exigeix diferenciar amb precisió entre hipòtesis i teories consolidades, un matís fonamental que l’astrofísic i divulgador Miguel Ángel Sabadell destaca en el seu recent llibre En busca de vida fuera de la Tierra: hipótesis científicas sobre la vida en el universo y el misterio de su ausencia, publicat per l’editorial Pinolia.

Accés a l'entrevista completa al nostre canal YouTube

En ciència, una teoria no és una simple idea o suposició, com sovint es creu si ens basem en el llenguatge comú, sinó un cos de coneixements sòlidament recolzat per evidències, com passa amb la teoria de l’evolució de Charles Darwin o la del Big Bang. Les hipòtesis, en canvi, són plantejaments pendents de verificació. Aquesta distinció és clau en l’estudi de la vida extraterrestre, un àmbit on l’especulació raonada ha de mantenir-se allunyada de la fantasia sense fonament.

El misteri primordial: l’origen de la vida a la Terra

Paradoxalment, abans de buscar vida en altres mons, la ciència topa amb un misteri més immediat: comprendre com va sorgir la vida a la Terra.

Malgrat més de mig segle d’investigació des dels experiments pioners de mitjan segle passat, els avenços en aquest assumpte han estat modestos. Existeixen diverses hipòtesis sobre l’origen de la vida terrestre: des de processos purament casuals fins a la panspèrmia, que proposa que la vida podria haver arribat en cometes o en meteorits. Aquesta darrera, però, desplaça la pregunta a un altre lloc sense resoldre-la, ja que encara quedarien per explicar els mecanismes que van originar aquella primera vida extraterrestre.

Abans de buscar vida en altres mons, la ciència encara no sap explicar amb certesa com va sorgir la vida a la Terra

El repte consisteix a comprendre com, a partir de components químics simples, va poder aparèixer espontàniament una molècula autoreplicable. Tot i que existeixen projectes destinats a generar vida artificial en un laboratori, recrear les condicions que van permetre l’aparició espontània de la vida continua sent un objectiu llunyà.

L’obsessió marciana

Durant dècades, dos planetes han concentrat bona part de les nostres expectatives: Venus i Mart. En el cas de Venus, la lògica era ingènua: en veure’l cobert de núvols, es va assumir que hi plovia abundantment, fet que va portar a imaginar —fins i tot entre científics respectats— l’existència probable de plantes i animals de grans dimensions. És un exemple de com la imaginació pot imposar-se al rigor observacional.

Mart, per la seva banda, va captivar la imaginació col·lectiva amb més força encara. Observacions telescòpiques del segle XIX mostraven taques interpretades com a vegetació i suposats canals artificials. L’astrònom Giovanni Schiaparelli els va anomenar canali, terme que en italià pot referir-se tant a canals naturals com artificials. En traduir-se a l’anglès com canals, es va desencadenar una febre especulativa sobre civilitzacions marcianes capaces de construir xarxes d’irrigació.

Astrònoms com Percival Lowell fins i tot van descriure amb detall el suposat clima marcià, comparant-lo amb la campinya anglesa. Aquesta visió va alimentar obres emblemàtiques com Cròniques marcianes (1950), de Ray Bradbury, o La guerra dels mons (1898), de H. G. Wells. No obstant això, l’arribada de les sondes Mariner al segle XX va desinflar el mite: Mart va resultar ser més àrid que el Sàhara.

La revolució dels exoplanetes

El panorama va canviar radicalment als anys noranta amb el descobriment de planetes fora del Sistema Solar. Els primers exoplanetes es van detectar el 1992, però la troballa decisiva va arribar el 1995, quan Didier Queloz i Michel Mayor van identificar un planeta orbitant una altra estrella i van obrir una nova era en la recerca de mons habitables.

Al principi només era possible detectar planetes gegants similars a Júpiter, especialment aquells molt propers a la seva estrella. Amb el temps, el refinament de les tècniques va permetre identificar planetes rocosos. Fins al setembre del 2025 s’han confirmat més de 6000 exoplanetes, una xifra que continua creixent ràpidament. La NASA va assolir el llindar dels 5000 el 2022 i de llavors ençà el catàleg ha augmentat de manera constant.

La zona d’habitabilitat: la clau per a la vida

El concepte de «zona d’habitabilitat» parteix d’una suposició fonamental: si la vida extraterrestre existeix, probablement estigui basada en el carboni i depengui de l’aigua líquida. El carboni és l’únic element capaç de formar cadenes moleculars complexes i estables; el silici, malgrat les seves similituds químiques, forma compostos massa rígids i tendeix a convertir-se en sorra quan es combina amb oxigen. Per això, l’aigua líquida —excel·lent dissolvent per a molècules orgàniques— es considera essencial.

Estar dins la zona d’habitabilitat no garanteix l’existència de vida: les condicions necessàries són molt més complexes que la simple presència d’aigua

La zona d’habitabilitat defineix la regió al voltant d’una estrella on un planeta pot mantenir aigua líquida a la seva superfície. Al nostre Sistema Solar, només la Terra compleix aquesta condició, fet que la converteix en l’únic món conegut amb aigua en estat sòlid, líquid i gasós al mateix temps.

Però, com adverteix Miguel Ángel Sabadell, estar a la zona d’habitabilitat no significa albergar vida. «És com tenir patates i ous: podries fer una truita, però no necessàriament la faràs», resumeix l’astrofísic. L’aparició de la vida requereix una combinació complexa de condicions addicionals.

La paradoxa de Fermi: on són tots?

Si, com suggeria Carl Sagan a la sèrie de televisió Cosmos (1980), l’univers pot albergar milions de civilitzacions, per què no n’hem trobat cap senyal? Aquesta és la famosa paradoxa formulada per Enrico Fermi, físic italoamericà, pioner de la física nuclear i creador del primer reactor, i conegut per posar en dubte l’absència de proves sobre vida extraterrestre.

Per a aquells que creuen en l’abundància de vida intel·ligent, l’absència absoluta d’indicis resulta desconcertant. Però Sabadell recorda que, per a científics escèptics com Frank J. Tipler, no existeix cap paradoxa: simplement no hi ha proves perquè no existeixen altres civilitzacions intel·ligents.

El debat exposa dues filosofies oposades. Mentre Carl Sagan lamentava l'«espai desaprofitat» si estiguéssim sols, altres assenyalen que l’univers no té per què generar vida intel·ligent. A la mateixa Terra, de milions d’espècies, només una va desenvolupar tecnologia. La intel·ligència no és un destí evolutiu inevitable.

El repte de la comunicació

Si algun dia arribéssim a contactar amb una altra civilització, com ens comunicaríem? La ciència-ficció ha imaginat diverses solucions, des del llenguatge matemàtic i musical d'Encontres a la tercera fase (Steven Spielberg, 1977) fins als complexos símbols d'Arrival (Denis Villeneuve, 2016), pel·lícula que Miguel Ángel Sabadell considera la més realista en aquest terreny.

El repte no es limita a intercanviar vocabulari. Transmetre conceptes abstractes com «amistat» o «amor» a una intel·ligència sense les nostres referències biològiques o culturals és una tasca monumental. L’astrofísic recorda que, durant la Segona Guerra Mundial, nord-americans i britànics —que compartien idioma, religió i sistemes polítics similars— van tenir malentesos en qüestions tan bàsiques com les normes de festeig. Si això passa entre cultures humanes separades per tot just un segle, què podem esperar d’éssers totalment aliens al nostre marc de referència? Segons Sabadell, comprendre mínimament una cultura alienígena podria portar dècades.

Revolució o indiferència?

Contràriament al que se sol creure, la descoberta de vida extraterrestre potser no provocaria un canvi profund en la societat. Enquestes realitzades per Miguel Ángel Sabadell des de la revista Muy Interesante van mostrar que el 70 % dels espanyols assegura que això no canviaria la seva vida quotidiana. Després de l’impacte mediàtic inicial, continuaria sent necessari pagar factures, treballar i complir responsabilitats.

Aquesta resposta qüestiona la idea, habitual en certs cercles ufològics, que els governs ocultarien un contacte extraterrestre per evitar el pànic social. Les dades suggereixen que la majoria simplement continuaria amb la seva rutina.

Especulació contemporània: el bosc fosc

La hipòtesi del «bosc fosc», plantejada per Liu Cixin a la seva trilogia El problema dels tres cossos, sosté que les civilitzacions avançades s’amaguen per no atreure forces hostils. Stephen Hawking, poc abans de morir, ja aconsellava deixar d’anunciar la nostra presència al cosmos.

Però Sabadell en el seu llibre considera aquesta hipòtesi més cultural que científica. Durant la Guerra Freda imaginàvem extraterrestres benevolents capaços de solucionar els nostres problemes. Avui, en temps d’incertesa, els imaginem com a amenaces invisibles. Aquestes narratives, sosté, parlen més de les nostres angoixes actuals que de l’univers real.

L’absència de senyals extraterrestres potser no és un misteri còsmic, sinó una lliçó d’humilitat sobre les nostres expectatives com a espècie

De la mateixa manera, la hipòtesi del «zoo galàctic» —que proposa que ens observen sense intervenir— no deixa de ser una explicació amb una finalitat concreta. L’absència de senyals podria tenir una resposta més simple: potser no existeixen civilitzacions avançades, o almenys no tantes com imaginem.

Un equilibri entre imaginació i rigor científic

El llibre En busca de vida fuera de la Tierra pretén precisament aquest equilibri entre l’especulació informada i el rigor metodològic. Com assenyala l’autor, és essencial distingir entre ambdues, especialment quan encara desconeixem el fenomen més fonamental: l’origen de la vida al nostre propi planeta.

Mentre continuem perfeccionant les nostres tècniques i examinant el cosmos, la lliçó més valuosa pot ser la humilitat epistèmica. L’univers és com és, no com voldríem que fos. I aquesta realitat, amb tota la seva complexitat i misteri, mereix tant el nostre respecte com la nostra curiositat inesgotable.