Els trastorns de l'espectre del autisme (TEA) han creat sempre fascinació entre el públic. D'aquí que nombroses pel·lícules i sèries de televisió recorrin a l'autisme com a motor narratiu. Tot i això, moltes d'aquestes propostes tendeixen a l'equívoc. No són poques les produccions que mostren individus amb facultats extraordinàries. Per exemple, a Mercury Rising (Harold Becker, 1998), Bruce Willis interpretava un agent de l'FBI amb la missió de trobar un nen autista de nou anys que té una prodigiosa capacitat per interpretar codis del govern teòricament indesxifrables. Si bé hi ha autistes extremadament intel·ligents, però no en tots els aspectes, la ficció alimenta contínuament aquest mite de forma estereotipada.

Rain Man, l'autista que us farà ric

Rain Man (Barry Levinson, 1988), la gran triomfadora dels Óscar a la 61a edició dels Premis de l'Acadèmia, es presenta com el paradigma perfecte quan ens volem referir a l'autisme. Charlie Babbitt (Tom Cruise) és un jove egoista que espera heretar la fortuna del seu difunt pare. Quan arriba el moment, s’assabenta que el beneficiari és el seu germà Raymond (Dustin Hoffman), un home autista que no coneix, perquè ha viscut gran part de la seva vida reclòs en un centre especial. Al principi, a Charlie li irrita l'extravagant comportament del seu germà, però a poc a poc aniran tenint un viatge de descobriment mutu. A més, inesperadament, el protagonista guanyarà un dineral al casino gràcies al fet que el seu germà sap identificar quines cartes sortirien a les partides de Black Jack.

Rain Man és un drama interessant que advoca per la inclusió social de les persones autistes, però des d'una perspectiva atractiva

La perspectiva de Rain Man no és dolenta, ni molt menys. Barry Levinson va traçar un interessant drama que advocava per la inclusió social de les persones amb autisme. De fet, el personatge de Raymond és incapaç de viure en societat, ja que tota la vida que ha conegut ha estat dins d’una institució. Així mateix, el seu germà Charlie en haver de cuidar-lo es revela com un individu amb un particular autisme emocional, simbòlicament parlant.

Si atenem a la definició, les persones amb TEA es comuniquen de manera diferent que la majoria. Però no només es veuen afectades a les claus fonamentals de la comunicació, també pel que fa a la interacció amb l'entorn i els mètodes comuns de l'aprenentatge. La pel·lícula Rain Man coincideix en totes aquestes qüestions. No obstant, com sol passar amb aquesta classe de propostes, la història es revesteix amb un atractiu desenvolupament que bé pot desentonar amb la realitat de les persones amb TEA.

Sheldon Cooper, el principal valedor de l'Asperger

El síndrome d'Asperger va ser incorporat dins dels TEA des de fa relativament poc. A la dècada dels noranta encara estava inclòs en el Manual Estadístic de Diagnòstic de Trastorns Mentals per després desaparèixer. En canvi, cal assenyalar que els que pateixen Asperger poden mantenir un vocabulari molt ric i no presentar les dificultats comunicatives associades a l'autisme. A la televisió, aquesta síndrome ha tingut Sheldon Cooper com el seu principal valedor.

Segons es recull a la web de la Confederació Asperger Espanya, les persones amb Asperger solen tenir una intel·ligència normal o lleugerament per sobre de la mitjana, a més de mostrar rutines o rituals repetitius, així com una predisposició a la parla massa formal o monòtona. Sens dubte, el protagonista de Big Bang Theory (2007-2019) és un Asperger de manual.

Sheldon Cooper, segons els seus creadors, no pateix Asperger. Paradoxalment, no són poques les publicacions científiques sobre el tema que el posen com a exemple

Sheldon Lee Cooper, interpretat per Jim Parsons, és un científic que ha consagrat la vida als misteris de l'univers. Té una gran intel·ligència amb un coeficient de 187 i una memòria eidètica, és a dir, amb l'habilitat de recordar imatges amb un nivell de detall molt precís. Treballa com a físic teòric a l'Institut de Tecnologia de Califòrnia i va obtenir el seu primer doctorat als 16 anys. Amb aquest currículum, sumat a la peculiar comunicació que estableix amb el món que l'envolta, la majoria dels espectadors consideren Sheldon dins el síndrome d'Asperger. Tot i això, encara que sorprengui, en cap moment de la sèrie s'hi fa menció.

Els creadors han negat reiteradament aquesta afirmació, diuen simplement que “ell és així”. Paradoxalment, nombroses publicacions, en la gran majoria científiques, posen aquest personatge com a exemple. Sheldon és estrany per naturalesa, inadaptat i extremista a la majoria d'idees que defensa. Tot plegat encaixa amb el comportament d'un Asperger. Amb tot, aquesta decisió per part dels guionistes és molt entenedora. En una televisió molt lligada a la correcció política, fer humor d'una persona discapacitada amb tota probabilitat passaria per la guillotina de la censura.

Doctor Shaun Murphy, el cirurgià autista

La sèrie The Good Doctor (2017- ), protagonitzada per Freddie Highmore, segueix les aventures d'un metge resident de cirurgia que presenta TEA, però, com passa amb Sheldon Cooper, en cap moment no s'especifica de quin trastorn es tracta. Shaun té rituals i comportaments curiosos, no fa contacte visual amb la persona que té al davant, i en situacions d'estrès no para de jugar amb les mans. També té problemes d'integració amb els seus companys i, per contra, pot desenvolupar amb gran exigència una feina que requereix de concentració i professionalitat. No en va, molts pacients posen a les mans la seva vida.

The Good Doctor planteja l'autisme a la inversa. No només el protagonista millora en les habilitats comunicatives, també els companys progressen a l'hora d'interactuar-hi.

L’aspecte més interessant d’aquesta sèrie s’estableix a la inversa. No només el doctor Murphy millora, temporada rere temporada, en les habilitats comunicatives. Els companys progressen a l'hora d'interactuar amb ell. S'estableix un aprenentatge recíproc molt interessant que funciona en totes dues direccions. Aquesta dinàmica converteix The Good Doctor en una eina d'aprenentatge interessant. Tot i així, algunes veus crítiques justifiquen que la sèrie no fa cap favor al col·lectiu de persones autistes, mentre que altres la defensen per la seva capacitat d'humanitzar les persones amb autisme.

El web www.espacioautismo.com,  diu el següent: “L'autisme del protagonista de la sèrie The Good Doctor està ben representat i és totalment compatible amb les característiques reals de l'autisme”.

Atypical, allò normal està sobrevalorat

Atypical, sèrie de quatre temporades disponible a Netflix, se centra en la vida de Sam Gardner, una noia de divuit anys que pateix de TEA. El format s'emmarca en el retrat vital de la transició de la infància a la vida adulta, i el seu plantejament és força encertat amb la realitat pròpia de l'autisme. És molt didàctica, sobretot entre els més joves, ja que la majoria dels espectadors no solen tractar amb gent amb autisme.

Atypical desmitifica l'autisme, sent la primera ficció a obrir les portes a actors amb TEA

El seu principal atractiu resideix a desmitificar l'autisme, portant-lo per camins més realistes. Els diferents episodis enllacen aquesta condició amb altres situacions habituals com l'assetjament escolar i l'exclusió social. A més, aconsegueix mostrar a les persones amb TEA, lliures de prejudicis, com a persones capaces d'enamorar-se.

La guionista Robia Rashid es va inspirar en les seves experiències personals, i va comptar amb l'assessorament del doctor Michelle Dean, membre del Centre d'Autisme i Research i Treatment de l'UCLA. I a més, la segona temporada va obrir les portes a actors amb TEA, un fet completament novedós per a una ficció televisiva. “El que és normal està sobrevalorat” és el lema de la sèrie, per descomptat tota una declaració de principis.