El mutisme és el silenci voluntari o imposat que té una persona o un grup en un moment determinat. I en concret, el mutisme selectiu és un trastorn poc freqüent dins la psiquiatria infantil. Segons estudis internacionals, en nens entre 4 i 7 anys, té una prevalença que oscil·la entre el 0,7 i el 2 %, amb una major incidència en dones que en homes. Actualment, la pel·lícula irlandesa The Quiet Girl s'acosta a aquesta desconeguda afecció.

Dos enfocaments sobre el mateix trastorn

El terme mutisme procedeix de la paraula llatina mutus, el significat de la qual fa referència a la mudesa. En els menors, les causes d'aquests silencis són molt diverses. Algunes s'activen voluntàriament, mentre que altres són conseqüència d'una situació que s'escapa del seu control. Per això és important acostar-nos a aquesta afecció des de dues perspectives: la psicològica i la neurològica.

El mutisme necessita ser analitzat des de dues perspectives: la psicològica i la neurològica

El mutisme des de la visió psicològica se sol vincular amb l'estupor, un estat que comporta la disminució significativa de les funcions mentals i físiques, i deriva en una incapacitat de resposta als estímuls. De fet, aquests darrers són fonamentals en els primers anys de vida. Cadascun d'ells, bé sigui sensitiu, motor o cognitiu, és imprescindible per a un desenvolupament adequat de les funcions corporals. El mutisme en edats infantils esbiaixa el creixement natural.

Això no obstant, també és convenient abordar la qüestió dins un prisma neurològic. En aquests casos, l'absència de l'expressió verbal es pot deure a traumatismes cerebrals, cirurgies, síndromes epilèptiques o altres factors múltiples.

L'aparició de la parla té el seu ritme en cada nen

L'acte de caminar no és gaire diferent del de parlar. En ambdós, cada nen té el seu propi ritme. Als quinze mesos aproximadament arriben les primeres paraules, les quals s'associen a coses i després més tard a idees o significats més complexos. D'aquí que el retard en el llenguatge es pugui deure a una situació de poca maduresa en les habilitats motores de la parla, com ara el tartamudeig, els problemes amb la fonètica i la mala pronunciació de certes paraules. Tanmateix, el mutisme d'origen selectiu o electiu procedeix de trastorns psiquiàtrics, i és l'escola el lloc on més es produeix.

El mutisme selectiu procedeix de trastorns psiquiàtrics, i és a l'escola on més es produeix

Posem per cas aquesta afecció com a conseqüència directa de la timidesa excessiva, que dona lloc en la majoria dels casos a l'aïllament social. Un nen procedent d'una família sobreprotectora, amb una preocupació gairebé constant cap a ell, pot desencadenar mutisme en arribar a l'escola. A l'entorn familiar amb tota probabilitat ha rebut poca estimulació per desenvolupar la parla. Però això no és tot, ja que també hi poden entrar altres factors molt a tenir en compte: traumes, problemes familiars i fins i tot situacions de bilingüisme.

Com detectar les causes del mutisme selectiu?

L'organització sense ànim de lucre Child Mind Institute ha preparat una guia per a mestres que ajuda significativament a l'hora d'enfrontar-se a alumnes amb aquesta afecció. La guia, que es pot consultar al següent enllaç, realitza una detallada anàlisi de les nombroses variables que es produeixen.

Per regla general, els educadors han d'estar atents a certes actituds pròpies del mutisme selectiu. Els nens no només deixen de parlar, sinó que també semblen estar «apagats», com paralitzats per la por. La manca de parla els fa comunicar-se mitjançant gestos, expressions facials o assentint amb el cap. En aquest context és quan sorgeix una variable molt habitual, en la què els menors parlen amb els companys, però no amb el seu professor. Aquesta situació sol estendre's a casa, on els nens fins i tot deixen de parlar amb els pares.

The Quiet Girl (2022), dirigida per Colm Bairéad, descriu de forma poètica el mutisme d'una nena de 9 anys narrada en primera persona.

Si hi ha hagut un canvi de residència, i per tant d'escola, no és estrany que els nens no parlin durant les primeres setmanes. Però si hi persisteixen més enllà d'un mes, ja seria prou raó per començar a preocupar-se.

Des de Child Mind Institute plantegen una anàlisi dels elements següents per tal d'avaluar correctament aquest trastorn:

• Història evolutiva del nen, inclòs l'embaràs, fins l'actualitat.
• Valoració del nivell cognitiu.
• Anàlisi dels factors de conducta i emocionals.
• Factors relacionats amb la personalitat i l'adaptació.
• Observació de les seves habilitats socials.
• Valoració del llenguatge i de les capacitats comunicatives.
• Avaluació de les variables següents: familiars, estils educatius, comunicació familiar…

El paper dels educadors davant el mutisme hauria de ser el mateix que el de la família, però amb matisos. A l'escola no tot passa per les mans del professor, també cal la col·laboració estreta dels companys. Especialment, cal evitar la crítica, i sobretot deixar de jutjar o posar etiquetes als nens amb aquest tipus de conductes; no s'ha de permetre sota cap concepte que es ridiculitzi la manca de parla.

La socialització del nen es promou mitjançant la relació amb els altres. D'aquesta manera, s'evita augmentar l'ansietat i dinamitar l'autoestima. Cal donar una oportunitat al valor de la comunicació, i la interacció amb l'entorn és fonamental. I mai pressionar, perquè la parla vagi tornant de manera progressiva.

The Quiet Girl: la infància trencada

El director irlandès Colm Bairéad ens presenta The Quiet Girl, un drama impecable protagonitzat per una nena de nou anys amb greus problemes de comunicació. Cait està desatesa per part de la seva família, pobra, disfuncional i massa nombrosa. Amb l’inici de l'estiu, i davant l'arribada imminent d'un nou fill, la nena és enviada a viure amb uns parents llunyans. Mica en mica, i gràcies a les cures de la seva nova família, realitzarà notables progressos pel que fa a la comunicació i les emocions.

The Quiet Girl no se centra en el mutisme, però sí en el context que el produeix

Aquest film no se centra en el mutisme, però sí en el context que el produeix. Així, el cineasta aborda el repte de desenvolupar la narració des de l’experiència de la nena protagonista. Tant la trama com la ubicació són llocs petits. No obstant això, Bairéad troba en allò senzill, i sobretot en els silencis, quelcom realment profund. Hi ha una contenció en el personatge de Cait, i això afecta el ritme i l'estil de la narració. La mateixa contenció emocional que experimenten aquests nens que un bon dia decideixen deixar de parlar.

En aquest enllaç trobareu el tràiler de la pel·lícula.