La dislèxia és un trastorn del neurodesenvolupament de base genètica que afecta entre un 5 i un 10% de la població, però a Catalunya només es diagnostica un 2%.

El dia 8 d’octubre és el dia de Internacional de la Dislèxia, i en aquest entorn l’Associació Catalana de Dislèxia, (ACD), celebra la seva assemblea anual i fa una jornada oberta per informar sobre les accions que estan exigint a les autoritats educatives.

Quina és la situació del diagnòstic de la dislèxia a l’escola i què representa per les famílies?

Lluis Dárriba, docent i president de l’ACD, afirma que hi ha molt camí per millorar. El diagnòstic a les escoles es focalitza a l’etapa de Infantil i Primària, però a la Secundària hi ha menys alumnes diagnosticats i molts deixen el sistema educatiu i desapareixen.

Accés a l'entrevista completa a Lluis Dárriba, al nostre canal YouTube.

Per a les famílies que tenen nens amb dislèxia és una situació de desinformació per part de l’escola, expliquen algunes famílies, que no és per mala voluntat del professor sinó per falta de informació i formació adequada. Els docents recomanen que es faci una valoració de l’alumne fora del centre, i això implica anar a professionals privats com logopedes, psicòlegs infantils i pot generar uns costos prop als 700 euros aconseguir un diagnòstic per nen. El treball de reforç a les consultes del especialistes que es recomana per acompanyar als alumnes amb dislèxia te un cost entre 40 a 60 euros la sessió i acostumen a fer dues sessions per setmana. L’atenció especialista privada s’allunya de les famílies amb menys recursos o més fills amb dificultats d’aprenentatge. L’administració educativa ni la social contempla cap ajut per famílies amb nens amb dislèxia.

Dárriba afegeix que la dislèxia dintre de les escoles és  invisible, és una situació que deixa sol tant a l’alumne con a la seva família. És un trastorn que, en principi, si l’alumne no és molt cridaner, va fent,  llavors no se li diagnòstica ni se li ofereix alternatives d’aprenentatge. La dislèxia és l'última preocupació. Els alumnes dislèxics són els últims en passar per l'EAP, (Equip d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica). A més, els tècnics dels EAPs estan tant sobrepassats per la diversitat de necessitats a les aules que no donen prioritat a dificultats d’aprenentatge com la dislèxia.

Adaptar el contingut curricular per a les dislèxies no és tant difícil, depèn de la intenció del docent. Les adaptacions afavoreixen a tots els estudiant, Luis Dárriba

Com a docent i persona dislèxica, Lluis Dárriaba, afirma que no és tant difícil per al professor adaptar el contingut curricular per als nens dislèxics, com oferir la opció d’avaluar-se de forma oral, llegir els enunciats en veu alta abans de fer un exercici, oferir més temps per realització de deures, no obligar-los a llegir en veu alta davant tota la classe. Utilitzar tipografies planes que són més fàcil d’interpretar visualment...Totes aquestes estratègies didàctiques també milloren l’aprenentatge del grup-aula en general.

Segons Neus Buisán, directora de l’ACD, no creu en la solució de fer sortir de classe als nens que tenen dificultats d’aprenentatges, sinó que han d’entrar més professors a l’aula per poder desenvolupar una unitat didàctica a diferents velocitats, així s’indica en les estratègies educatives anomenades, DUI, de Disseny Universal Inclusiu, que apareix a les últimes lleis i decrets que regulen el nostre sistema educatiu.

Propostes de l’ACD per a millorar la situació dels alumnes dislèxics a les escoles

L’Associació Catalana de Dislèxia proposa unes quantes mesures per millorar el rendiment acadèmic dels alumnes amb dislèxies:

• Més control i observació dels alumnes des de l’etapa d’Infantil.
• Proves «screening» per nivells, evitar les proves els anys de canvi d’etapa. Recomanen fer-los el curs 2n de Primària, màxim a l’últim trimestre.
• Especialistes pediàtriques a les escoles i instituts: logopedes, psicopedagogs, infermeria pediàtrica...
• Formació inicial i permanent de mestres, professors i personal educatiu.
• Poder accedir a un diagnòstic i tractament públic des dels àmbits educatiu, sanitari i de ben estar social.

Dislèxies i persones adultes

Resulta obvi que si només es detecta un 2% de la població amb dislèxia a l’etapa escolar, la resta d’alumnes arriben a l’etapa adulta sense un diagnòstic.  La dislèxia és una disfunció permanent, acompanya a la persona tota la seva vida i no desapareix amb l’edat. Les dislèxies són una de les causes de l’abandonament escolar i també afecta a la vida laboral i professional de la persona.

L’ACD recomana crear currículums i orientació laboral a les empreses, i adaptacions per a les oposicions de les ofertes de treball públic de l’Administració.

Què es demana a l’Administració per millorar la situació del alumnes amb dislèxies?

L’Associació Catalana de Dislèxia, (ACD), demana  a l’administració que compleixi la llei, només això, que facin possible la materialització de les lleis perquè tots els alumnes siguin feliços a les escoles i pugin rebre l’educació que necessiten, sembla poca cosa, per  fer-lo possible es requereix més formació inicial als docents en trastorns d’aprenentatge i més professors i especialistes a les escoles.

«Tots els nens tenen el dret de ser feliços i hi ha molts nens que no ho són a les escoles. La mirada del professor és determinant», mare de nen dislèxic a una escola rural

«Sempre he sabut que no me’n surto als exàmens però m’agrada estudiar, els exàmens són una barrera», alumna amb dislèxia de 3é ESO

«La seva filla és tan lenta fent els deures que deu tenir algun retard mental greu», comentari d’una professora a la meva mare, persona adulta amb dislèxia, autora d’aquest article

Més informació:

Associació Catalana de Dislèxia, 

Pautes i protocols pel treball de la dislèxia a les aules, PRODISCAT, Federación Plataforma Dislexia, 

Vídeo @inediteducacion Canal Youtube: Viure amb dislèxia,