L'evangelització perfecta

La pandèmia de la COVID-19 ha desencadenat la fallada estructural econòmica més gran de la història de la humanitat, ha suposat el final del capitalisme del segle XX, basat en el consum i la producció sense control. Aquest model va quedar en entredit i va generar una mutació de polítiques ràpida i en situació d'emergència que s'han implantat mitjançant donacions i dotacions econòmiques de quanties sense precedents, disfressades de filantropia (ajuts desinteressats), amb un resultat final que ha aconseguit assegurar l'expansió d'una nova forma de capitalisme: el filantrocapitalisme digital.

Un nou lideratge polític mundial ha estat produït i divulgat des d'entitats supranacionals com l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), des d'on es construeixen les agendes polítiques i els objectius de desenvolupament locals. El confinament va significar el final de moltes institucions educatives i la paralització de processos d'ensenyament-aprenentatge presencials. Les grans corporacions van entrar de forma disruptiva en l'educació mitjançant donacions multimilionàries per generar polítiques i plataformes que agilitzessin la digitalització de l'educació (Saura, 2020).

La paradoxa del moviment de capitals produïts per l'1 % de la població que causa les injustícies del 99 % de població restant

L'OCDE, per mitjà de la UNESCO, interrelaciona governs, organismes supranacionals, corporacions privades, plataformes digitals i de programari per transformar els aprenentatges en continguts digitals i datificar l'educació. Corporacions com Google, Microsoft o Facebook actuen directament mitjançant aquestes organitzacions i construeixen les polítiques educatives dels països sempre sota la suposada filantropia. Curiosament, va ser Williamson (2017) qui va anomenar aquest procés d'hibridació entre el filantrocapitalisme i les plataformes digitals com governança digital en educació (Díez-Gutiérrez, 2021).

L'ajuda gratuïta no existeix en la societat digital

La RAE (Real Academia de la Lengua Española) defineix ‘filantrop’ com la «persona que es distingeix per l'amor als seus semblants i per les seves obres en bé de la comunitat». El filantrop ajuda però no per solucionar el problema que pretén alleujar, sinó que ho fa per encobrir les seves pròpies accions, que solen causar allò que mira de resoldre. Des de la pandèmia, aquesta paradoxa del moviment de capitals produïts per l'1 % de la població que causa les injustícies del 99 % de  població restant ha estat més evident i s'ha normalitzat (Román, 2022). Tot i això, la filantropia és anterior a l'educació digital, va començar amb el primer gran negoci globalitzat: l'evangeli i l'Església catòlica. Es tracta de la primera organització supranacional globalitzada mitjançant la filantropia especialitzada en l'educació. Focalitzant la creació d'escoles i l'alfabetització dels ciutadans amb menys recursos i en llocs remots l'Església oferia capital humà (capellans i monges com a docents) i capital financer (mitjans per construir escoles, esglésies i més monestirs), una estratègia corporativa expansiva d'èxit, perfectament replicada per cadenes com Amazon, McDonald's o qualsevol fàbrica d'automoció al segle XXI. Tot i això, malgrat que la filantropia va néixer a Europa es va consolidar als EUA per mitjà de les figures conegudes com «els pares de la pàtria». Famílies de colons com els del Mayflower (segle XVII), o profunds catòlics que van desenvolupar la idea de què a canvi de diners podrien prendre decisions directes sobre el govern del país (Totorica, 2024).

Els filantrops de l'educació en el nostre país han pres forma de fundacions, i tots les coneixem. Participen en taules de treball especialitzades en el desenvolupament de mesures que afectaran la vida a les aules de totes les etapes educatives. Decideixen quin material utilitzaran els alumnes, quina investigació educativa rep diners i progressa i quina no, entre moltes altres coses. Aquestes corporacions col·laboren amb l'administració educativa sense demanar res a canvi? No, gratis és una paraula que ha deixat d'existir en la societat digital, res no és gratuït. Tota acció humana té un preu i genera una acció-reacció. Les fundacions reben quantitats «inhumanes» de diners dels governs en forma de subvencions per les seves activitats «sense ànim de lucre». Una altra ironia: per què entitats sense ànim de lucre reben diners públics quan podrien finançar-se d'altres persones físiques o jurídiques filantròpiques? Aquest moviment d'interessos «desinteressats» crea una màquina perfecta que ha de generar nous individus marginats als quals ajudar: el sistema educatiu.

L'actual propòsit del sistema educatiu és crear alumnes «ben educats» que seran els consumidors perfectes d'aquells que els han «proveït» de la seva educació

La filantropia de les corporacions entreteixeix lleis educatives que tricoten alumnes-consumidors dels serveis de les empreses que els han facilitat la seva educació. Alumnes-consumidors de tecnologia que mai no entendran. Alumnes-consumidors de tecnologia digital sense coneixements bàsics que els construeixin com a éssers independents d'allò tecnològic i dependents de si mateixos. Lleis educatives que faciliten la pràctica docent marcant continguts en què el mestre ja no ha d'ensenyar geografia perquè això ho fa Google Maps, ni ortografia perquè totes les aplicacions tenen corrector ortogràfic, ni algunes operacions matemàtiques perquè els ho fa ChatGPT. Tampoc no és necessari que sàpiguen com alimentar-se bé perquè hi ha aplicacions d'Amazon que decideixen quin aliment necessites comprar aquesta setmana. O quin exercici has de fer segons el teu Apple Watch o qualsevol altre dispositiu de canell, en comptes de tenir més hores de pati i joc lliure i simbòlic. Tampoc no cal que els alumnes parlin entre ells perquè Mark Zuckengber, Elon Musk o Zhang Yiming (TikTok) decidiran quin amic els convé més en cada xarxa social. Conclusió: l'actual propòsit del sistema educatiu és crear alumnes «ben educats» que seran els consumidors perfectes dels que els han «proveït» de la seva educació.

Sembla una visió de futur fatalista, però és un fet actual i recurrent en molts àmbits, també en el sanitari. Les grans tabaqueres han estat les que han invertit més diners en investigació contra el càncer i en mitjans de comunicació per evitar que es fessin públics els resultats d'aquestes investigacions (Brandt, 2012).

Donat el baix nivell de resultats acadèmics que està obtenint el sistema educatiu actual al nostre país, millor que deixin d'ajudar. Què passaria aleshores? Podria el govern sobreviure sense les donacions de les corporacions? Un govern ben gestionat, amb una política econòmica i un règim impositiu intel·ligent i sense corrupció, sí. No seria més eficaç que les grans fundacions sense ànim de lucre paguessin impostos i aquests diners arribessin a l'educació de forma directa?

La solució no passa per ser abolicionista del que és digital i tecnològic, sinó per «socialitzar el núvol» i posar en mans del «comú» els nous mitjans de producció digital

El capitalisme s’ha transformat, però el poder no. Abans es posseïen béns materials; ara coneixement i informació que no s'obtenen amb esforç ni treball, sinó mitjançant tecnologies a l'abast d'uns quants i la creació de xarxes digitals (suposadament) filantròpiques. Els Estats cada dia són més dependents del que és privat i la solució no passa per ser abolicionista del que és digital i tecnològic, sinó per «socialitzar el núvol» i posar en mans del «comú» els nous mitjans de producció digital.

Juguem a un joc dels d'abans, dels que no requereix connexió a internet, llancem una pregunta i fem una pluja d'idees: com seria l'educació del segle XXI sense les grans corporacions i fundacions que ajuden a desenvolupar estratègies d'aprenentatge «innovadores»?

Bibliografia:

Brandt, A. (2012). «Inventing conflicts of interest: A history of tobacco industry tactics». American Journal of Public Health, enero; 102(1):63-71. PMC (PubMed Central). National Library of Medicine. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3490543/

Díez-Gutiérrez, E. J. (2021). «Gobernanza híbrida digital y Capitalismo EdTech: la crisis de la COVID-19 como amenaza». Foro de Educación, 19(1):105-133. doi: http://dx.doi.org/10.14516/ fde.860

Román, A. (2022). «La trampa de la filantropía». The Huffington Post. Opinión. https://www.huffingtonpost.es/entry/la-trampa-de-la-filantropia-alejandro-roman_es_633c422be4b04cf8f366ef01.html

Saura, G. (2020). «Filantropismo digital en educación». Teknokultura: Revista de Cultura Digital y Movimientos Sociales. Págs. 159-168.

Totorica, G. (2024). Filantropía, una historia típicamente americana. The Economy Journal. https://www.theeconomyjournal.com/texto-diario/mostrar/591671/filantropia-historia-tipicamente-americana