Sala de professors, dirigida per Ilker Çatak, arriba als cinemes espanyols després d'haver estat nominada als Oscar dins la categoria de pel·lícula internacional. La cinta representarà Alemanya en la 96a entrega dels premis de l'Acadèmia de Hollywood.

Accés a l'entrevista completa d'Iker Çatak al nostre canal YouTube

Sinopsi

Carla Nowak, una idealista professora de matemàtiques i educació física, comença el seu primer treball en una escola de secundària. Quan es produeixen una sèrie de robatoris a l'escola i se sospita d'un dels seus alumnes, decideix arribar al fons de l'assumpte pel seu compte. Carla intenta mediar entre pares indignats, col·legues obstinats i estudiants agressius, però s'enfronta a les implacables estructures del sistema escolar.

L'escola com a reflex de la societat

Per al director, el col·legi és un reflex de la societat en si mateixa. Planteja l'escenari a mode de microcosmos on un petit succés dispara una cadena d'esdeveniments imprevisibles.

Sala de professors exposa un tauler de joc complex, en el qual l'escola és un reflex de la societat actual

El film posa sobre la taula algunes de les següents qüestions:

• El racisme, i en concret el classisme, entre alumnes de diferents procedències.
• La llibertat de premsa mal entesa dins el diari escolar.
• Les xarxes socials i els grups de WhatsApp de les famílies de l'alumnat.
• Professors sota una pressió contínua, que fa impossible la tasca de l'educació en valors.
• Els robatoris a les aules i a les àrees administratives.
• Les lleis que prevalen per sobre les altres.

Ilker Çatak proposa un tauler de joc complex, basant-se en un statu quo que impedeix posar en pràctica l'ètica professional pròpia de l'educació. Aquest concepte es veu amb claredat en les relacions tenses que existeixen entre els mateixos professors.

Robatoris a les escoles

La directora i l'administració del col·legi estan duent a terme una investigació interna sobre la sèrie de robatoris de diners i material escolar que es produeixen. Després de realitzar interrogatoris i inspeccions, tot apunta cap a un nen migrant d'origen turc, si bé la realitat és una altra.

La pel·lícula aprofundeix en el debat de si és lícit o no instal·lar una càmera per atrapar un lladre. Una llei està per sobre les altres, i es practica de tal manera que acaba afavorint qui comet el delicte original

Carla Nowak esbrina que la font dels robatoris es troba al cor mateix del personal administratiu del centre. Col·loca una càmera i recopila proves, provocant un autèntic tsunami. Aquesta acció estableix un profund debat, ja que gravar els companys sense el seu consentiment vulnera la llei, però també robar implica qüestions legals. De fet, aquest serà el principal enfrontament a la sala de professors. Es produeix un debat sobre si és lícit o no instal·lar una càmera per atrapar un lladre. Una llei està per sobre les altres, i es practica de tal manera que acaba afavorint el que roba.

Una mestra idealista davant el sistema

El personatge de Carla està desenvolupat amb nombrosos matisos, tots amb intenció. D'una banda, és una professora polonesa, i, per tant, estranya en un país que no és el seu. Tanmateix, no és casualitat que imparteixi dues assignatures clau per entendre el relat.

D'una banda, les matemàtiques, ja que aquestes ajuden a resoldre problemes, en ocasions seguint diversos procediments on s'impliquen les relacions entre els nombres. De la mateixa manera, la seva pràctica i estudi ajuda a tenir un pensament analític i potencia el desenvolupament de l'habilitat investigadora. I per l'altra, l'educació física, la qual es fonamenta en l'esperit col·laboratiu. Quan hi ha una baula feble o un problema greu, l'equip acaba per enfonsar-se.

La mestra està sotmesa a una pressió constant. No obstant això, segueix endavant amb determinació gràcies a la seva gran perseverança

A nivell visual, Çatak situa la protagonista a l'ull de l'huracà. La càmera sempre la segueix de front, amb l'objectiu d'introduir l'espectador en el seu interior. El públic, en la seva majoria, empatitzarà amb la perseverança que li recorre les venes. En moltes seqüències està a punt d’enfonsar-se. No obstant això, segueix endavant amb determinació.

L'escenari del col·legi es revela com un autèntic laberint, i és en aquest punt on el format 4:3 contribueix a una major sensació de pressió. El director va voler que les escenes no donessin treva a l'espectador, que s'oblidés fins i tot de respirar per tal de no perdre mai l'atenció. És una pel·lícula en la qual sempre estan passant coses de forma constant.

Un col·legi de classe mitjana

Sala de professors no conta la història d'un col·legi d'elit o d'un barri marginal de la perifèria. A Ilker Çatak no li interessen aquests extrems. L'escola on s'esdevé l'acció és de classe mitjana i amb alumnat procedent de diversos països. I tot i que el guió no incideix en el fracàs d'aquesta estructura, sí que ho fa quan entra en els clàssics drames produïts per l'espurna del racisme. Just a imatge i semblança del que passa en la societat europea, on part de la població sempre acaba assenyalant l'estranger com l'origen de tots els seus problemes.

L'escola on s'esdevé l'acció és de classe mitjana i amb alumnat procedent de diversos països. El guió no incideix en el fracàs d'aquesta estructura, però sí que la posa a prova en més d'una ocasió

Aquesta semblança amb la realitat també afecta els personatges. Es descriuen des de la complexitat, quelcom molt propi del cinema d'autor, però aconsegueix connectar amb el gran públic gràcies al seu ritme frenètic, gairebé proper al gènere thriller. En aquest sentit, la pel·lícula de Çatak recorda La ola (Dennis Gansel, 2008), en la qual un professor fa un experiment per explicar als seus alumnes el funcionament d'un règim totalitari; i La caza (Thomas Vinterberg, 2012), el director de la qual va demostrar com un detall qualsevol, un comentari innocent o una mentida insignificant poden estendre's com un virus invisible sembrant la desconfiança en una petita comunitat.

Basada en fets reals

Ilker Çatak i el seu coguionista Johannes Duncker anaven junts a l'institut a Istanbul quan tenien uns quinze anys d'edat. Un dia van recordar que tres membres del personal d'administració els van escorcollar per culpa d'una sèrie de robatoris. Eren altres temps, en què no van ser conscients dels seus drets. D'aquí parteix el germen que ha donat lloc a la pel·lícula que tots dos han creat. A més, a això se suma que la germana de Duncker és professora de matemàtiques.

Van ajuntar totes dues idees i es van plantejar com un succés arribaria a enverinar per complet el clima d'una comunitat escolar. El resultat que es veu en pantalla també és fruit d'una profusa investigació sobre el terreny. Tots dos van acudir a diverses escoles alemanyes per documentar-se. Van entrar en contacte amb col·legis liberals, davant d'altres que tiraven endavant una política de tolerància zero.

El director incideix en el problema de la comunicació en la societat actual. El que passa dins de la sala de professors no és gaire diferent del que es veu a les xarxes socials tots els dies

En el fons, la pel·lícula aborda el problema de la comunicació en la societat actual. Per exemple, va posar el seu punt de mira en xarxes socials com X o en els grups de WhatsApp de pares on tothom sembla tenir la raó. No hi ha autocrítica i molt menys debat. Sense anar més lluny, X és una autèntica guerra contínua tots els dies.

Res no és arbitrari en el guió. Çatak i Duncker no fan paret sense argamassa. Fins i tot escenes com la que transcorre en la redacció escolar resulten demolidores. Els joves periodistes, amb l'objectiu d'arribar al fons de l'assumpte, enarboren la bandera de la llibertat de premsa fins al punt de descontextualitzar les frases de la protagonista. I tot això per vendre més revistes al final de la setmana.