Una família sempre es compon de dues o més persones, però no sempre es crea de la mateixa manera. Existeixen diverses maneres de constituir-ne una, encara que en l'imaginari col·lectiu la forma més òbvia sigui mitjançant la concepció de fills. L'adopció (que no té per què ser sempre la segona opció) es presenta com una alternativa a la concepció per a totes aquelles persones que vulguin exercir el seu dret a la maternitat i a la paternitat.

A Espanya hi ha milers de dones, homes i parelles que han creat les seves pròpies famílies per mitjà de l'adopció, així ho indiquen les dades oficials de l'Observatorio de la Infancia segons les quals 72.000 nens i nenes van ser adoptats entre 1996 i 2016. De fet, entre 2004 i 2007, Espanya va ser el segon país que més nens va rebre del món (19.084), només per darrere dels Estats Units. No obstant això, la xifra d'adopcions ha decaigut bastant durant la crisi, cosa que situa Espanya en la quarta posició en adopció internacional, per darrere dels Estats Units, França i Itàlia.

A Espanya 72.000 nens i nenes van ser adoptats entre 1996 i 2016

Espanya és el quart país en adopció internacional

En l'actualitat, s'adopten a l'any al voltant de 250 nens de territori nacional i 1.000 d'altres països. El 80 % d'aquests nens tenen entre 0 i 6 anys en ser adoptats, encara que només en les adopcions nacionals la majoria són menors d'1 any. Els nens que s'adopten fora solen provenir de Rússia, la Xina, Vietnam i Etiòpia. No obstant això, no és un procés fàcil ni ràpid; els temps d'espera oscil·len entre 1 i 10 anys, depenent del país i del tipus d'oferiment que fa la família (per exemple, serà menor si s'ofereix per adoptar-ne un amb alguna malaltia o necessitats especials).

Els temps d'espera oscil·len entre 1 i 10 anys

Prejudicis i estereotips

Tot i que Espanya és un país actiu pel que fa a l'adopció, aquest concepte encara està subjecte a estereotips i prejudicis, per això segueix havent-hi aspectes que afecten la vida dels nens adoptats i les famílies adoptants.

María Martín Titos, presidenta d'AAPE (Asociación Adopción Punto de Encuentro), escriptora i mare adoptiva, explica que «moltes vegades sentim les famílies adoptives que no som com les altres, com si fóssim famílies de segona. Començant per l'espera, és molt diferent el tracte cap a una mare que espera al seu fill biològic que cap a una mare que està immersa en un procés d'adopció. I això passa en molts àmbits, ja sigui, per exemple, en el laboral, el familiar o l'escolar».

"És molt diferent el tracte cap a una mare que espera al seu fill biològic que cap a una mare que està immersa en un procés d'adopció"

Això es deu al fet que la societat encara no ha assumit que les famílies amb fills adoptats són iguals que qualsevol altra família. Moltes persones encara segueixen creient que «els pares i mares adoptius ho són per un sentiment altruista i solidari amb la infància vulnerada», afirma Íñigo Martínez de Mandojana, educador social especialitzat en adopció. «Són pares i mares a qui mou la motivació d'exercir la seva parentalitat com la d'una altra qualsevol. Aquesta situació no difereix de la biològica perquè han de passar per les mateixes etapes de vinculació pre-, peri- i postacolliment, i per les mateixes exigències de dur a terme una parentalitat positiva que, tot i tenir un contingut altament humanitari, és sobretot familiar», ens explica. «No volen que els vegem com a superherois ni salvadors del món ni aspirants al premi Nobel, necessiten ser reconeguts com a pares i mares exercint una criança d'alt nivell amb nens i nenes dignes de ser ben tractats», afegeix Martínez de Mandojana.

"Són pares i mares a qui mou la motivació d'exercir la seva parentalitat com la d'una altra qualsevol"

L'adopció és un fet feliç tant per a les famílies com per als fills i filles, igual que el donar a llum un fill propi, però moltes vegades s'obvia que aquesta parteix d'un fet traumàtic: «Els nens en tots els casos han experimentat, com a mínim, l'abandonament, ja que per a què un menor pugui ser adoptat, prèviament ha hagut d'estar en una situació de desemparament, ja sigui per abandonament, per negligència, per abusos, per maltractaments, etc.», afirma Marga Muñiz Aguilar, psicòloga i especialista en adopció. No obstant això, moltes vegades se sol infravalorar aquest fet. Tal com assenyala Íñigo Martínez de Mandojana, «un dels pensaments que encara segueix present en la societat és que amb amor tot es pot. Potser per als Beatles seria suficient, però per a aquests nens i nenes no. Necessiten de pares i mares amb unes competències parentals premium, així com uns professionals sensibles, formats i disponibles, ja que tot i que l'amor serà un component bàsic en tots els contextos en què participin, sense seguretat, eines, contenció i regulació és com intentar fer un pa de pessic sense llevat».

"Els nens en tots els casos han experimentat, com a mínim, l'abandonament"

El nen a casa

Un cop el fill o la filla adoptat o adoptada arriba a casa, cal ser conscients que porten amb ells experiències que de vegades desconeixem i de les que no hem estat partícips. Aquestes experiències marcaran la seva actitud inicial envers nosaltres, ja que, com explica María Martín Titos, «els nens amb històries difícils no tenen integrat el sentit de vàlua personal i tampoc la confiança i la seguretat en l'altre, per això posaran a prova els adults una vegada i una altra per comprovar que de veritat són fiables». Això és així perquè, com ressalta Martín Titos, aquests nens «per experiència saben que totes les persones que van ser importants en la seva vida van desaparèixer sense saber per què, la qual cosa significa que necessitaran temps per tornar a aprendre a confiar».

No obstant això, les pors i les inseguretats no només afecten els nens, els pares i mares adoptius també carreguen la seva pròpia motxilla plena de pors i inseguretats; i és que «moltes vegades es comença un procés d'adopció després d'una llarga i esgotadora ronda de tractaments de fertilitat que ha resultat infructuosa, i tots hem de passar el dol pel fill biològic que no ha arribat», explica María Martín Titos.

Així mateix, la incertesa de començar una adopció que no se sap quant durarà, ni tan sols quin serà el resultat, farà que aflorin moltes pors. Durant tot el procés «aquesta mateixa incertesa, lluny de disminuir, ens generarà nous dubtes, com el de com serà el nostre fill o filla, el seu estat de salut, tant física com mental, si estarem preparats per ser bons pares, etc.», ens conta Martín Titos.

Així doncs, segons la presidenta d'AAPE «el principal objectiu que ha de complir una família quan el nen ja és a casa és el d'establir-hi un vincle», cosa que no resulta fàcil, ja que tant la família com el nen o nena han de superar les seves pors.

"El principal objectiu que ha de complir una família quan el nen ja és a casa és el d'establir-hi un vincle"

L'escola

Malgrat això, «el procés d'adaptació en la majoria dels casos és ràpid i resulta gratificant per a les dues parts», afirma Marga Muñiz Aguilar, tot i que «en aquells casos de menors molt danyats per les seves experiències prèvies a l'adopció, l'adaptació pot resultar lenta i complicada, entre altres raons perquè la societat moltes vegades no entén les necessitats d'aquests menors». I és que, per Muñiz Aguilar, «el sistema educatiu és bastant rígid i no té en compte que els nens adoptats potser no han estat mai escolaritzats en els seus països d'origen, que quan arriben no parlen espanyol, que s'han d'adaptar a olors, sabors i costums diferents, i l'escola pretén que segueixin el mateix ritme que la resta dels seus companys de classe, que aprenguin a llegir en el mateix temps que els altres, que estiguin cinc hores asseguts, quan potser abans no ho hagin estat mai».

El sistema educatiu és bastant rígid i no té en compte les particularitats dels nens i nenes adoptats

Al respecte, María Martín Titos assenyala que, tot i que és veritat que «aprenen moltes coses molt ràpid, són capaços d'aprendre fins i tot un nou idioma i en sis mesos o un any el parlen gairebé perfectament, la veritat és que aprenen a parlar un llenguatge col·loquial, els falta vocabulari, moltes paraules se'ls queden buides de significat, gran quantitat de frases i conceptes se'ls escapen perquè han après les coses amb presses, i per això es perden en les explicacions i no poden entendre molts dels exercicis i lectures que es practiquen a classe. Per això, a mesura que avancen els cursos, es van quedant endarrerits. Perden l'atenció i els docents es queixen de què estan sempre distrets, i ho estan perquè, quan això passa, es desconnecten. És la seva manera d'inhibir-se. A aquest problema els psicòlegs experts l'anomenen “dèficit cognoscitiu acumulatiu”».

Per tant, «el que es vol transmetre als equips docents és que així com entenen les dificultats que presenta un nen o una nena amb ceguesa, hipoacúsia o un braç trencat, haurien de ser sensibles a les discapacitats d'aprenentatge i a les turbulències emocionals derivades del trauma», afirma Íñigo Martínez de Mandojana. Encara que l'educador reconeix que «és cert que cal fer un acte de fe quan expliquem que l'abandonament en els primers anys de vida ha afectat el seu hipocamp, que és un dels responsables de la memòria tan present en el dia a dia a l'aula. Ja podem invertir dies i dies en aprendre les parts de l'aparell digestiu, que de cop i volta s'obliden, perquè trauma i escola no mariden bé. Bidó de gasolina i llumí. El trauma s'activa i produeix hipervigilància, o evasió, o disregulació, o mil i una manifestacions que els allunyaran de l'aprenentatge i del seu ajustament al context escolar», aclareix Martínez de Mandojana.

"Trauma i escola no mariden bé. Bidó de gasolina i llumí. El trauma s'activa i produeix hipervigilància, o evasió, o disregulació, o mil i una manifestacions que els allunyaran de l'aprenentatge i del seu ajustament al context escolar"

Adolescència

Una fase clau en la vida dels nens adoptats és l'adolescència. És l'etapa en la qual es presenten els problemes relacionats amb la definició de la identitat i en què es fan més notòries les dificultats i les deficiències derivades del seu passat.

Segons Íñigo Martínez, aquests nens «arriben a l'adolescència amb un clar desavantatge de desenvolupament neurobiològic i "els toca" funcionar com si haguessin tingut un desenvolupament normosaludable. Accedeixen a un tauler de joc per al qual no estan preparats a nivell maduratiu, ja que tenen un cos d'adolescent però el desenvolupament cognitiu, moral i emocional d'un nen». No obstant això, aquest pot ser «un període d'esperança i de llum. A l'adolescència hi ha una reorganització neurobiològica, la qual cosa és una finestra d'oportunitats per poder reparar el dany ocasionat en les primeres etapes de la vida, si som capaços d'afavorir les condicions necessàries perquè passi el miracle de la resiliència», afirma.

És cert que el paper de la família juntament amb l'escola són claus per al correcte desenvolupament del nen o la nena, però no s'ha d'oblidar que les estructures socials, el sistema i la societat en general juguen també un paper important, especialment en l'adolescència ja que, com explica Marga Muñiz Aguilar, «en el cas d'adopcions interracials és en aquesta etapa quan es veuen obligats a enfrontar-se al racisme i a la xenofòbia que existeix en la societat, que de vegades es presenta de forma molt subtil. Per exemple, un noi adoptat d'una altra raça s'haurà d'enfrontar en alguna ocasió a que la policia li demani el DNI al carrer, sense motiu aparent, mentre que no ho fa amb els seus amics blancs. El mateix passarà en discoteques o centres d'oci. Amb ell o ella es practicarà la política de la sospita, mentre que els seus amics gaudiran de l'anomenat “privilegi blanc”, pel qual el fet de ser blancs els concedeix certs privilegis, com que no se sospiti d'ells simplement pel color de la seva pell».

És en l'adolescència quan els menors han de enfrontar-se al racisme i a la xenofòbia que existeix en la societat, en el cas d'adopcions interracials

Tot i les complicacions que suposa adoptar i ser adoptat al segle XXI, «l'adopció no és un problema, és una solució», com diu María Martín Titos, encara que com bé remarca Marga Muñiz Aguilar, «l'adopció no significa, en si mateixa, la fi dels problemes per a aquells nens i nenes que han viscut experiències traumàtiques, sinó que aquesta és el principi de la fi, l'oportunitat de trobar una família que els ajudi a superar aquestes experiències». No obstant això, no s'ha d'oblidar que «adoptar és un acte egoista, perquè és complir el desig d'uns pares de formar una família», conclou Martín Titos.

Bibliografia recomanada

Per a docents: Martín Titos, María; Moya Herrero, Mercedes (2018), Adopción, aprendizaje y escuela: compartiendo lo aprendido, desechando los prejuicios sobre adopción y acogimiento. AAPE. 

Per a famílies futures: VV. AA. (2015), Mariposas en el corazón: la adopción desde dentro. Letra Clara.

Per a nens: conte ¿De qué color es mi mariposa? https://dequecoloresmimariposa.com/