La crisi educativa a Catalunya ha esclatat amb una claredat que ja ningú pot ignorar. Durant anys, docents, equips directius i personal d’administració han alertat d’una degradació constant del sistema: salaris congelats, sobrecàrrega burocràtica, currículums inestables i una administració incapaç d’escoltar. Avui, però, el sector ha dit «prou» amb una contundència inèdita. Unes 30.000 persones s’han manifestat al centre de Barcelona per denunciar una situació que consideren insostenible.

Des de primera hora del matí, les organitzacions sindicals han deixat clar un missatge comú: la professió docent viu en una precarietat estructural que afecta no només els professionals, sinó el futur de tot el país. Docents de totes les etapes, treballadors d’administració i serveis, personal de suport educatiu i estudiants s’han unit per exigir dignitat, inversió i coherència política.

Salaris congelats en una Catalunya amb el cost de vida més alt de l’Estat

Una de les reivindicacions més repetides ha estat la salarial. Iolanda Segura (USTEC·STEs) ha estat contundent: “Ens falta un 25% del salari per poder arribar a final de mes en condicions. Amb la inflació disparada i una crisi d’habitatge històrica, els nostres sous són incompatibles amb una vida digna”.

La indignació va més enllà del simple càlcul econòmic. Ramiro Gil (Professors de Secundària - aspepc·sps) recorda que el greuge s’ha cronificat: “Portem 15 anys sense un sol increment per part del Departament d’Educació. És una vergonya que siguem la comunitat amb els salaris més baixos mentre vivim en un territori amb un cost de vida elevadíssim”. Tots coincideixen: Catalunya exigeix més als seus docents que la majoria de comunitats, però els n'ofereix menys. Més tasques, més atenció socioemocional, més grups saturats, més burocràcia… i menys salari real.

Una administració desconnectada de l’aula

Més enllà del sou, el diagnòstic apunta a un problema de fons: la distància creixent entre els responsables polítics i la realitat educativa. Ester Vila (CGT) ho resumeix en una frase que ressonava entre els manifestants: “La nostra salut mental està per sobre de la nostra vocació. Ja n’hi ha prou”.

Lorena Martínez (UGT Catalunya) ha insistit en la manca d’una interlocució real: “Demanem al Departament que s’assegui d’una vegada a negociar. I que en aquelles taules hi hagi persones amb capacitat de decidir. Necessitem que algú es prengui seriosament l’educació d’aquest país”.

Mentrestant, els centres pateixen ràtios elevades, aules cada vegada més diverses sense recursos suficients i una burocràcia que, en paraules de molts docents, “ofega més que ajuda”.

Inversió insuficient: un deute històric

Els economistes i representants sindicals assenyalen una dada que hauria d’encendre totes les alarmes: l’educació pública catalana no arriba al 3% del PIB, molt lluny de les recomanacions europees. Marc Martorell (Intersindical) lamenta que faci més d’una dècada que hipotequem el futur: “Des de les retallades del 2010 no hem recuperat la inversió perduda. Estem construint un país sense la base que necessita: una educació sòlida”. 

La paradoxa és evident: Catalunya presumeix de model educatiu, però no hi inverteix prou per sostenir-lo

El contrast que indigna: els sous dels responsables polítics

Un dels moments més tens de la manifestació ha arribat quan els sindicats han assenyalat la distància —econòmica i simbòlica— entre els dirigents educatius i els professionals a peu d’aula. La consellera d’Educació, Esther Niubó, supera els 120.000 euros anuals, un sou que contrasta amb la realitat de milers de docents que no arriben a final de mes, amb salaris congelats des de fa més de 15 anys. Ester Vila ho ha criticat sense matisos: “Mentre ella afirma que estem ben pagades i ben tractades, nosaltres estem a la cua salarial de l’Estat”. A aquest contrast s’hi suma una percepció generalitzada: la política educativa catalana s’ha convertit, segons Ramiro Gil, “en una successió de fotos i declaracions buides”. En un missatge directe, ha exigit que tant el president Illa com la consellera Niubó “s’arremanguin i es posin a treballar”.

El contrast salarial que indigna el sector: 124.000 euros anuals és el salari de la consellera d’Educació a Catalunya, un dels més alts de tot l’Estat.

El clima emocional: frustració, cansament i un ultimàtum clar

Molts docents ja no se senten professors, sinó gestors de tràmits incomprensibles. “De vegades no sabem si som docents o monitors”, denuncia Ramiro Gil (Professors de Secundària). Les direccions també estan exhaustes. Entre informes, indicadors de dubtosa utilitat i canvis normatius constants, senten que el lideratge pedagògic ha quedat enterrat sota muntanyes de burocràcia. Per tot això, el missatge que han llançat avui totes les forces sindicals al Govern ha estat rotund: 

“Avui és un punt d’inflexió. Si no es negocien millores reals, convocarem vagues a partir del segon trimestre”

Un horitzó de mobilitzacions

Els sindicats han confirmat que el pròxim trimestre pot estar marcat per vagues i noves protestes que afectaran el calendari escolar, les famílies i el conjunt del curs acadèmic.