Enamorar-se a l'adolescència
Entrevista a Arun Mansukhani, la diferència entre enamorar-se i estimar
L'adolescència és una de les etapes més importants per a l'ésser humà; hi creixem, formem les nostres opinions i acabem de construir la nostra personalitat, un segell que serà el nostre identificatiu principal. Durant aquesta etapa coneixem noves persones, aprenem a decidir i delimitem el nostre espai. En definitiva, ens fem a nosaltres mateixos. Tot i això, ser adolescent avui és molt diferent de ser-ho abans, doncs el segle XXI és únic en la seva espècie en tots els sentits. De la mà del sexòleg i psiquiatre Arun Mansukhani, a INÈDIT EDUCACIÓ explorem les característiques de l'adolescència actual per mitjà de l'enamorament i les relacions de parella, una de les qüestions més complexes de gestionar en aquesta etapa.
Pregunta: Què entenem per enamorament?
Resposta: És un estat emocional molt intens, una mena de fascinació i idealització de l'altra persona, un estat de gran activació i exaltació emocional. És un estat una mica d'autoengany, de fet, Ortega el considerava la imbecil·litat transitòria, i Freud en deia neurosi transferencial pel fet que ens ennuvola el judici. Encara no sabem la seva neuroquímica al complet, però sí que moltes de les substàncies involucrades en l'enamorament com ara la dopamina o la serotonina no es poden mantenir en aquests nivells tan alts, per això té un principi i té una fi.
P.: Quina funció té l'enamorament a l'adolescència?
R.: L'enamorament ens permet generar amb facilitat una situació d'intimitat amb algú amb qui en realitat no tenim intimitat, ja que la intimitat real requereix un temps d'acostament a l’altra persona.
El seu paper a l'adolescència és significativament important, perquè és l'etapa en què aprenem a generar intimitat amb persones fora de l'entorn familiar, ja que a la infància tota la intimitat que generem majoritàriament és amb familiars, poques vegades amb estranys, mentre que a l'adolescència passa totalment al contrari: generem molta intimitat amb amistats primer, i després amb les parelles.
Aquestes relacions de parella són el motlle on el i l'adolescent aprenen a relacionar-se amb els altres, i aquestes primeres relacions els marquen molt. I en aquest procés d’interrelació amb els altres hauran de desenvolupar habilitats socials, de comunicació en espais íntims que són diferents d’altres espais, i també de gestió de les emocions, precisament perquè l’enamorament és un estat d’agitació emocional. A més a més, en aquest procés també la persona adolescent es va coneixent a si mateixa.
L'enamorament a l'adolescència ens ensenya a relacionar-nos amb les altres persones, a conèixer-les millor i a conèixer-nos més
P.: Com percebre la diferència entre enamorament i amor?
R.: L'amor és un terme ampli que engloba molts tipus d'amor: a la pàtria, a un fill… però parlant de la parella podem distingir tres tipus d'amor: El primer seria l'enamorament, que és el que acabem de descriure; el segon seria l'amor romàntic, que es basa en l'enamorament però va més enllà, ja que genera tota una sèrie d'expectatives no gaire conscients però d'alguna manera centrades en allò que hom espera que sigui la parella i en el que creu sobre la futura evolució d'aquesta parella; i el tercer tipus ja és un amor més madur, que diversos pensadors han anomenat amor de company, amor confluent o amor acció. Aquest tipus d'amor requereix molt de temps, i es basa en el coneixement de l'altre amb els seus defectes i les seves virtuts, és a dir, conèixer de debò l'altra persona i començar a voler-la amb sinceritat.
Al contrari que l'enamorament, es pot dir que l'amor madur està basat en gairebé una ruptura de la idealització que creem durant la primera fase, és com sentir-se defraudat en certa manera i així i tot estimar. Aquest amor sí que pot passar a l'adolescència, però serà molt més difícil perquè exigeix un nivell elevat de maduresa. A més, el ritme de cada parella per arribar a aquest tercer amor varia; hi ha persones que no hi arriben mai i que van d'enamorament en enamorament. I és que no és fàcil arribar-hi, exigeix maduresa, compromís i voluntat. De fet, quan se l'anomena amor acció es fa referència al fet que no és un amor que sorgirà, sinó que s'hi arriba si es treballa i si la parella s'esforça a generar aquest vincle sa.
P.: Tenim la idea que tota relació s'inicia amb un enamorament sobtat, és així? Tot es redueix a una revelació en un moment o hi ha un procés al darrere?
R.: L'amor real de què parlem és un procés, l'enamorament, que ha estat descrit com un enamorament sobtat per pràcticament totes les cultures, es descriu així perquè és una experiència que tots hem pogut tenir en algun moment, així que aquest sí que pot tenir més aquest component d'«espurna».
El que és nou potser actualment és que les relacions de parella s'iniciïn amb l'enamorament. Això és una anomalia, no ha passat pràcticament mai a la història, doncs les parelles abans es formaven per qüestions familiars, socials, econòmiques… però no per enamorament. De fet, històricament l'enamorament era quelcom que passava, però si volies formar parella a partir d'ell t'aniria malament segur. Un bon retrat d'això el veiem al relat tràgic Romeu i Julieta i els seus equivalents a la resta de cultures. La idea que es transmet amb aquests relats és que la parella no es pot basar en quelcom tan transitori com l'enamorament. Això ha estat la norma, i això no va canviar fins al segle XIX i XX a Europa, cosa que ara també s'està expandint a altres països perquè l'enamorament té coses que ens agraden moltíssim al segle XXI: és a dir, que és democràtic, i que s'associa a l'autenticitat emocional (el que jo sento és el que és veritablement important).
Que les relacions de parella s'iniciïn amb l'enamorament avui dia és una anomalia sense precedents a la història
P.: L'amistat té alguna cosa a veure amb les relacions afectivosexuals que mantenen els adolescents?
R.: Seria ideal que fos així, perquè el model de l'enamorament ens allunya força de l'amistat, ja que l'amistat és una cosa que es construeix, no pas un enamorament sobtat. Potser a partir d'aquesta amistat que creix es pugui arribar a una mena d'amor sòlid, però no és el que ens venen avui dia; a l'inrevés, es mostra una imatge de l'enamorament molt diferent de l'amistat, fins i tot com una cosa excloent; si algú és molt amic o amiga queda automàticament descartat com a possible parella.
P.: Com podem aprendre a gestionar les expectatives en les relacions de parella durant l'adolescència?
R.: Totes aquestes expectatives apareixen en el segon tipus d'amor, l'amor romàntic com hem comentat. Tenim una sèrie d'idees que nosaltres creiem que hem superat, però no, encara hi són, i només cal veure qualsevol comèdia romàntica per detectar-les, especialment les de Disney. Hi ha dues idees que destaquen per damunt de tot: la primera és l'ideal de la mitja taronja, aquesta idea que hi ha algú al món que és tan compatible amb tu que quan el trobis la convivència serà fluïda, no hauràs d'aprendre habilitats de comunicació i gestió emocional perquè tot sortirà sol… això ho anomenem el mite de la Ventafocs, que és connectar amb algú amb tanta profunditat que tot és fàcil i sense esforç. Nosaltres el que intentem és explicar a la gent que a la parella cal treballar. Sempre diem que no es tracta d'estimar més, sinó de saber estimar millor.
El segon mite és el de la Bella i la Bèstia, que bàsicament el que ensenya és que podem trobar la nostra mitja taronja però potser que aparentment sigui un o una bèstia, i que no s'adoni que som compatibles, de manera que el nostre amor és el que el transformarà perquè deixi sortir la seva veritable essència.
Si et pares a pensar gairebé totes les comèdies romàntiques inclouen un d'aquests mites o tots dos. D'alguna manera, això és el que seguim venent, la gent jove és això el que veu. El problema és que els nostres adolescents creixen amb aquesta mateixa estructura: trobar la teva mitja taronja i que l'amor ho resoldrà tot. Però cal explicar-los la veritat: que poden mantenir parelles a llarg termini, però que no és fàcil, i no es tracta que hi hagi una espurna que ja durarà eternament, es tracta d'anar construint progressivament en parella una relació sana, on hi ha comunicació, suport, en què hi haurà moments de conflictes i baralles que s'han d'aprendre a gestionar, en què les decisions són consultives… totes aquestes són habilitats que es poden aprendre, però xoquen per complet amb el mite romàntic que va per un altre cantó.
Els adolescents d'avui creixen amb la idea que han de trobar la seva mitja taronja i que l'amor ho resol tot
P.: Ha evolucionat/canviat en alguna cosa l'ideal de l'amor entre la joventut d'avui i la d'abans?
R.: La parella compleix tres grans funcions: sexuals i reproductives, afectives (de comunicació i suport) i socials (de suport econòmic mutu o de recursos). Avui dia hi ha hagut una inversió absoluta entre les dues primeres (afectives i sexuals), ja que abans primer intimaves afectivament i si anava bé finalment la cosa derivava en una intimitat sexual, però ara és completament el contrari, pots intimar sexualment amb relativa facilitat amb gairebé qualsevol, però la intimitat afectiva és una altra història, es presenta com quelcom molt més complicat. Això ha derivat en una cosa que veiem cada cop més: que la intimitat afectiva es percep com a més perillosa perquè ens poden fer mal, i la gent es distancia més afectivament. Vivim en societats progressivament més evitatives, on la gent s'exposa menys a la intimitat afectiva. Això a més s'ha vist multiplicat per les xarxes socials, perquè et distancien encara més, veiem persones com si veiéssim objectes navegant de perfil en perfil, i fins i tot podem bloquejar una persona de la nostra vida amb relativa facilitat, almenys en l'entorn virtual.
«Vivim en societats progressivament més evitatives, on la gent s'exposa menys a la intimitat afectiva»
P.: És veritat que avui dia els joves arriben abans a l'adolescència i s'introdueixen abans en les relacions afectivosexuals?
R.: Sí, és veritat, en el sentit que hi ha alguns aspectes de l'adolescència que arriben abans. El problema no és dels nens o les nenes, és un problema social, la nostra societat és molt més adolescent que fa uns anys. Els valors que seguim a la nostra societat estan lligats a la joventut, això per si sol no és bo ni dolent, cada societat té els seus. De fet, als anys cinquanta els valors eren uns altres, sobretot lligats a l'edat adulta. Hi ha un sociòleg que diu que podem saber els valors d'una societat determinada per com es vesteix la gent; fa 50 anys tothom intentava vestir-se com els adults, i ara nosaltres el que valorem és allò associat a la joventut: tothom vol ser jove, es vesteix com els joves, i vol aparentar actituds juvenils. Insisteixo, no és bo ni dolent, només dic que està passant. Tota la nostra societat està més enfocada cap a aquests valors, i els nens són a qui més els influeixen, per això comencen a fer conductes imitatives de l'adolescència ben aviat. També l'adolescència dura molt més que fa uns anys. Fa 40 anys una persona de 20 anys ja era una adulta, mentre que ara fins i tot es poden considerar adolescents persones de 30 anys.
P.: Com afecta la hipersexualització les relacions de parella entre adolescents i com repercuteix l'ideal del cos eternament jove en l'autoestima durant l'adolescència?
R.: Els nostres models de relació sexual són molt dolents; hem passat d'un sexe reprimit a un sexe reproductiu, fins arribar a un sexe productiu (nombre de postures, orgasmes, mesures…). Això és tot el contrari del que ha de ser la sexualitat, que hauria de ser quelcom més fluïd, més proper al joc, al descobriment, al plaer mutu, a un funcionament molt més d'intimar mútuament. Però nosaltres no estem funcionant des d'allà; gairebé tota la sexualitat que se'ns ven, fins i tot en pel·lícules estàndard, és una sexualitat molt apassionada, molt arrabassada, que no es correspon la majoria de vegades amb el que és la sexualitat comuna diària de les persones.
Ens estem allunyant del que hauria de ser el sexe, la iniciació al sexe de la gent jove hauria de ser molt progressiva, molt exploratòria, de plaer mutu, de parlar-se, de preguntar-se… Aquest seria l'ideal que dibuixaríem per a les generacions següents, perquè anessin progressivament coneixent el seu cos, a l'altra persona, fins i tot arribant a allò que la persona vulgui arribar quan hi estigui preparada.
«La nostra societat és molt més adolescent que fa uns anys»
Això no obstant, no és això el que veiem; veiem que accedeixen a un tipus de comportament sexual al que abans generalment la gent no arribava fins molt després. Bàsicament és el que veuen al porno, una sexualitat molt allunyada de la que volem. Caldria intentar passar del sexe productiu en què estem a un sexe més lúdic, exploratori i de gaudi sense buscar arribar enlloc, perquè això els està fent molt de mal. Això del cos també, perquè hem normalitzat un cos que no és normal ni assolible. Els adolescents són especialment sensibles a això, perquè el seu autoconcepte encara s'està formant, i el cos és important en aquest procés de formació de l'autoconcepte.
P.: Què poden fer docents i famílies per ensenyar als adolescents a mantenir relacions afectivosexuals sanes?
R.: Una part de l'educació emocional és implícita i una altra és explícita. La primera és tot allò que aprenem sense que ningú ens ho ensenyi intencionadament, i la segona és tot allò que ens han ensenyat. La part implícita l'aprenem amb les relacions que veiem entre els adults, per la qual cosa els nens i les nenes aprenen en funció de com ens comportem davant d'ells en les nostres relacions amb els altres i de com ens hi relacionem. Per això, és fonamental que els pares siguem molt bons gestionant les nostres emocions. Per això hem de revisar-nos i avaluar com ens tractem i com tractem els altres.
«Els nens aprenen en funció de com es comporten els adults davant seu»
La part explícita és aquella lligada a l'ensenyament de l'educació sexual i l'educació afectiva, justament el que no fem. Amb educació sexual em refereixo a parlar del plaer, del respecte, del diàleg, de la intimitat, de conèixer-se un mateix. Hem delegat l'educació sexual a la pàgina web porno, i d'educació afectiva n'hi ha molt poca, cal ensenyar als nens què fan les persones quan s'enfaden, quan se senten tristes, com modificar els estats d'ànim, què és lícit fer quan estem enfadats, què no ho és… tot això no elimina l'aprenentatge implícit, però el pot millorar; hi ha nens que poden viure en entorns complicats i que tot i així poden aprendre a millorar les seves maneres de relacionar-se. Com a societat podem fer moltíssim, però no estem fent gran cosa.
