L’any educatiu es tanca a Catalunya amb una aparença de calma institucional que no resisteix la més mínima anàlisi. A més, el Nadal ens deixa una nova ministra d’Educació i Esports, Milagros Tolón, amb molt currículum polític però poques hores de patis d'escola i cap de claustres. Sota aquesta superfície tranquil·la s’hi amaga una realitat laboral cada cop més asfixiant per al professorat, especialment a secundària. La combinació de precarietat salarial i exigències creixents ha configurat una fórmula perfecta per al desgast del sistema educatiu, del qual el principal agent —i víctima— és el docent.

Accés a l'entrevista completa amb la doctora Aurora Trigo al nostre canal youtube a la presentació de la seva investigació a la seu de Professors de Secundària.

Durant les darreres dues dècades, el professorat català ha perdut més d’un 20 % del seu poder adquisitiu. Així ho constata l’estudi elaborat per la doctora en Economia Aurora Trigo i presentat pel sindicat Professors de Secundària (aspepc·sps). No es tracta d’una percepció subjectiva ni d’una queixa conjuntural: és el resultat acumulat d’anys de salaris que creixen sistemàticament per sota de la inflació. Entre 2010 i 2024, la pèrdua arriba al 21,64 %, fet que equival —en paraules de la mateixa Trigo— a treballar gairebé dos mesos l’any gratis per al Departament d’Educació.

Pèrdua de poder adquisitiu i excés de càrrega laboral, fórmula perfecta per al deteriorament educatiu a Catalunya

Però el problema no es limita al salari. A aquesta pèrdua sostinguda de poder adquisitiu s’hi afegeix una càrrega laboral cada cop més difícil d’assumir. L’increment constant de tasques burocràtiques, reunions interminables i exigències administratives —moltes, alienes a la funció pedagògica— ha anat robant temps i energia a allò que hauria de ser el nucli de la feina docent: preparar classes, actualitzar coneixements i acompanyar l’alumnat. La digitalització, lluny d’alleujar aquesta pressió, ha traslladat noves responsabilitats al professorat sense dotar-lo dels recursos ni del reconeixement necessaris.

Aquest còctel de precarietat i sobrecàrrega té conseqüències profundes. Segons les dades citades per l’economista, fins a un 36 % dels docents actuals es planteja abandonar la professió. No és una xifra menor ni una dada aïllada: parla d’un sistema que erosiona aquells que el sostenen. Aules cada vegada més complexes, manca de suport institucional, estrès continuat i un reconeixement social insuficient estan empenyent molts professionals al límit de les seves capacitats.

La convocatòria de manifestacions per a l'any 2026 és unitària per part del sindicat de Professors de Secundària i de la resta de sindicats docents, un fet que lluny de ser un gest corporatiu, convindria entendre com un senyal d’alarma. Defensar condicions laborals dignes per al professorat no és només una qüestió salarial; és una defensa directa de la qualitat educativa i, en última instància, del futur col·lectiu. Com recorda Trigo, una societat que no valora els seus docents també està hipotecant els professionals del demà: el seu alumnat.

Una societat que no valora els seus docents també està hipotecant els professionals del demà: el seu alumnat

L’any vinent s’anuncia complex per a l’educació catalana. Tanmateix, reconèixer el problema és el primer pas per afrontar-lo. Recuperar el diàleg, apostar per polítiques educatives valentes i retornar prestigi i estabilitat a la professió docent no és un acte de confrontació, sinó de responsabilitat. La calma i l’esperança no vindran de mirar cap a una altra banda, sinó d’assumir que tenir cura de qui educa és tenir cura del país que volem construir.