La pel·lícula basada en les memòries de Tom Michell arriba als cines espanyols aquest setembre. Entre tendresa i dictadura, narra com un pingüí va canviar vides a l'Argentina del 1976 (imatge de capçalera que ens ofereix Nostromo Pictures).

Lo que aprendí de mi pingüino (The Penguin Lessons) aterra a la gran pantalla com una comèdia dramàtica que combina tendresa, humor i memòria històrica. Inspirada en la història real del professor anglès Tom Michell, narra com la inesperada amistat amb un pingüí rescatat va transformar la seva vida i la dels seus alumnes a l'Argentina convulsa del 1976. Dirigida per Peter Cattaneo i protagonitzada per Steve Coogan i Jonathan Pryce, la cinta barreja la calidesa d'una faula amb la duresa de la dictadura militar, i fa present a l'espectador que fins i tot en els moments més foscos l'empatia pot obrir camins de llum.

Lo que aprendí de mi pingüino: una faula sobre amistat, educació i memòria històrica

Basada en les memòries de Tom Michell, la pel·lícula ofereix una experiència entranyable per al públic, seguint l'estela del llibre que va captivar milers de lectors a tot el món. La novel·la, publicada a més de vint-i-cinc països, va ser editada a Espanya per Plaza & Janés (Penguin Random House).

La cinta està dirigida pel nominat a l'Oscar Peter Cattaneo (The Full Monty, ¡Que suene la música!) i compta amb guió del guanyador del BAFTA Jeff Pope (Philomena, Stan & Ollie). Els seus protagonistes són Steve Coogan (Philomena) i Jonathan Pryce (The Crown), dos intèrprets britànics de llarg recorregut.

Sinopsi

La història se centra en un professor anglès desil·lusionat que accepta treballar en una escola a Argentina el 1976, tot esperant una tasca fàcil. En comptes d'això, descobreix un país complex i dividit, i una mena de joves als que considera impossibles d'ensenyar. Tot canvia quan rescata un petit pingüí d'una platja contaminada per petroli. L'au es converteix en un amic inesperat i en el mestre de les lliçons més importants de la seva vida, la dels alumnes i la de tots els que el coneixen.

Simbiosi inesperada entre espècies

Basada en fets reals, aquesta coproducció hispano-britànica relata l'experiència de Tom, un professor anglès que decideix viatjar a Argentina per reinventar-se. La seva arribada coincideix amb un període d'inestabilitat social i política, i topa amb estudiants rebels a l'aula. El punt d'inflexió arriba quan troba un pingüí cobert de petroli en una platja uruguaiana. Aquesta trobada transforma la seva vida i també la dels seus alumnes, que milloren els estudis gràcies al vincle que forgen amb l'animal.

El guió aborda temes universals: l'empatia vers altres éssers vius, la importància dels vincles inesperats i el poder de l'educació que transcendeix els llibres.

El director Peter Cattaneo va explicar: «Em va semblar important mantenir un to entre l'humor i la malenconia. Encara que no tots tinguem la sort d'acollir un pingüí, espero que aquesta pel·lícula ensenyi al públic que el món pot ser més bonic quan ens hi obrim».

Un pingüí en una escola britànica

El pingüí, batejat com a Juan Salvador en homenatge a la cèlebre obra de Richard Bach, es converteix en el centre de la vida de Tom Michell. Després de superar la seva desconfiança, l'animal mostra una inclinació sorprenent per la convivència humana i aviat s'adapta a la cura quotidiana.

A l'escola, l'au conquereix tant estudiants com docents. Michell descriu com els nens el buscaven per parlar-li i alimentar-lo. Fins i tot va arribar a convertir-se en la mascota no oficial de l'equip de rugbi, animant els partits des de la banda amb entusiasme.

L'impacte psicològic a l'escola va ser notable. Tom va confessar a BBC Mundo que havia observat com joves i adults compartien amb el pingüí les seves preocupacions, parlant-li com a un confident silenciós.

L'amistat va durar tot just un any, fins a la mort de l'animal, un episodi que va deixar marcat el professor i que encara recorda amb emoció

St. George's de Quilmes, un col·legi britànic a Argentina

Tom Michell va exercir com a docent al prestigiós col·legi britànic St. George's de Quilmes, fundat el 1898 i considerat una de les institucions més exclusives d'Argentina i Llatinoamèrica. Va ser allà on va adoptar i va cuidar el pingüí, experiència que inspiraria el seu llibre.

El professor, nascut a Singapur, havia somiat viatjar per Amèrica. Un matí a Sussex va llegir a The Times una oferta d'ocupació com a professor a Quilmes. Un any abans de la seva arribada, l'escola havia passat de ser només masculina a mixta, i es va convertir en pionera en aquest aspecte.

L'Argentina del 1976

La pel·lícula situa l'espectador en els mesos previs al cop d'Estat del 24 de març del 1976, quan una junta militar va enderrocar Isabel Perón i va instaurar la dictadura més sagnant del país, presidida per Jorge Rafael Videla.

Cattaneo no evita mostrar aquest context fosc, en què va emergir el moviment de les Mares de Plaça de Maig. El film retrata com aquestes dones, enfrontades a la desaparició forçada dels seus fills, van començar a reunir-se a la Plaça de Maig per reclamar el seu retorn. L'origen del moviment va estar marcat pel dolor i la impotència. Azucena Villaflor, una de les fundadores, va resumir la necessitat d'unir-se: «Individualment no aconseguirem res. Per què no anem totes a la Plaça de Maig?». Així va néixer un símbol internacional de resistència pacífica.

La dictadura va implementar un sistema de terrorisme d'Estat: segrestos, tortures i assassinats de qualsevol persona considerada subversiva. A la pel·lícula, Michell presencia com una jove és segrestada i intenta esbrinar on és. Aquesta decisió el porta a ser interrogat i torturat, encara que en surt il·lès per la seva condició de ciutadà britànic.

Imatge de la pel·lícula en què el pingüí protagonista mira el professor i participa de la classe amb normalitat. Font: Nostromo Pictures

El règim va respondre les Mares amb repressió. El 1977, Villaflor i dues activistes més van ser segrestades i assassinades, cosa que lluny de dissoldre el grup va reforçar la seva lluita. La seva presència constant amb mocadors blancs esdevingué un símbol mundial de justícia i memòria.

Entre la faula i la memòria

Lo que aprendí de mi pingüino combina dues dimensions narratives: la faula d'un home que troba en un animal ferit un motiu per transformar la seva vida, i la memòria d'un temps històric marcat per la por i la repressió.

L'ocell encarna la innocència i la puresa que contrasta amb la brutalitat de la dictadura. La seva figura simbolitza l'esperança enmig del dolor col·lectiu, un recordatori que l'empatia i la tendresa poden subsistir fins i tot en els contextos més foscos.

El mateix Tom Michell va reconèixer que Juan Salvador va ser molt més que un company ocasional: va ser un catalitzador de canvis profunds en la seva manera de veure la vida i en la capacitat de connectar amb els alumnes.

La pel·lícula de Cattaneo aconsegueix unir la lleugeresa de la comèdia amb la cruesa del rerefons històric. Entre escenes entranyables d'un pingüí que es guanya l'afecte d'una escola sencera, es colen les ombres d'una dictadura que va deixar al seu darrere milers de desapareguts.

L'espectador troba així una lliçó doble: la d'un home que aprèn a ensenyar per mitjà de la tendresa d'un animal, i la d'un país que recorda les conseqüències del silenci davant la injustícia

Lo que aprendí de mi pingüino no només és l'adaptació cinematogràfica d'un èxit editorial, és també un recordatori de què, fins i tot en temps de foscor, els vincles inesperats poden il·luminar les nostres vides.

En aquest enllaç podeu veure el tràiler de la pel·lícula: https://www.filmaffinity.com/es/evideos.php?movie_id=728354