Milions de persones trobem serenitat, plaer, comprensió i diversió entre les pàgines d’un llibre. A Europa més del 64 % dels seus habitants són consumidors de llibres de tots els gèneres i en múltiples llengües. Aquest objecte simple per a molts és el company ideal que pot amagar al seu interior saviesa, bellesa, innovació i companyia, totes qualitats apreciades per l'ésser humà. Dones i homes de tot el món, domadors de les paraules i creadors de mons, són els protagonistes darrere d'aquestes meravelles. Les seves obres els exigeixen dies, setmanes i anys de feina i sacrifici fins a arribar a les nostres mans; un procés aparentment solitari que viuen reclosos als seus espais de creació.

El poeta i docent Agustí Vilar, l'escriptor i historiador Pasqual Bernat i l'escriptora i educadora social Sara Molina formen part d'aquests artistes que conviuen amb les paraules i el llenguatge cada dia fins a descobrir els seus misteris. Als seus relats en prosa i en vers ens revelen part d'aquest coneixement, però a Inèdit ens desvetllaran la fórmula secreta de les seves creacions.

El passat i els records poden ser una bona font d'inspiració

Agustí Vilar pren com a inspiració el passat: «Per mi l'acte d'escriure està molt lligat al record i al que conec, escric històries sobre la infància i la joventut que vaig viure, però també m'agrada escriure coses d'ara més actuals, així que ho faig sobre el meu col·lectiu, el de les persones amb discapacitat», explica; mentre que Pasqual Bernat prefereix compartir la seva reflexió sobre el món i les vivències: «Per mitjà dels personatges reflexiono sobre la condició humana, el sentit de la vida, les relacions entre éssers vius, les reaccions de la gent en determinades circumstàncies…», ens comenta. Per part seva, Sara Molina té com a font d'inspiració la vida en general: «És molt important conèixer totes les realitats per poder escriure. En el meu cas molta part de la inspiració em ve d'anècdotes de les meves amigues, del que veig al carrer, de converses interessants que he mantingut…», afirma.

«Les persones que escriuen en el fons el que fan és expressar-se»

Escriure en realitat és un acte íntim, encara que en molts dels casos el resultat acabi essent publicat i compartit amb tothom. Per Vilar l'escriptura és expressió, assegura que les persones que escriuen en el fons el que fan és expressar-se: «Conec músics que si no toquen no se senten bé, el mateix ens passa a alguns escriptors, i especialment al nostre món d'avui, en el que a les persones cada cop els costa més expressar-se, l'escriptura per a molts és un recurs d'alliberament», confessa.

Molina porta més enllà el concepte d'escriptura, lligant-lo a l'activisme social: «A mi m'agrada veure'l més des d'una perspectiva social; té a veure amb donar veu a diferents realitats, amb l'objectiu de que la gent connecti amb les històries, s'identifiqui amb els personatges, i vegi que el que li passa no és una cosa rara i inherent només a ella, sinó que és una cosa que li passa a altres persones», declara.

«La vida mateixa és una font d’inspiració per construir el relat»

Tot relat té implícit un missatge, i com diu Pasqual Bernat «la vida mateixa és una font d'inspiració per construir el relat». En una sèrie dels seus escrits el tema principal són les il·lusions perdudes o les expectatives truncades, i en ells es reflecteix la paradoxa entre la il·lusió i la realitat.

Agustí Vilar considera que la infància és un dels temes principals de molts autors, i també és el seu: «És un món que connecta amb el públic, tendre, fàcil d'explicar i alhora complex, perquè mitjançant el joc et permet transmetre molts simbolismes», assenyala. Vilar explica que a l'hora d'escriure intenta posar-se a la pell dels seus personatges per narrar qüestions reals i alhora invisibles com ara la solitud no desitjada, l'apatia, el dolor crònic o l'aïllament, situacions que viuen moltes persones, però sobretot les persones amb discapacitat: «Et puc assegurar que moltes vegades la realitat supera la ficció», lamenta. El mateix component social reflecteixen les històries de Sara Molina, els textos de la qual incorporen un element comú: «La llibertat i escapar de les gàbies socials que ens empresonen».

«L'escriptura fàcil no existeix»

L'escriptura no està exempta de reptes per a ningú, ja que com bé explica Vilar, «escriure de manera artística no és fàcil, igual que fer fotografia artística tampoc ho és; supossa discurs, tècnica, enfocament, i moltes hores de feina». Per a Vilar l'escriptura fàcil no existeix: «Les grans obres en realitat costen, perquè cal aconseguir que arribin a tot el públic, que sigui una història que pugui entendre tothom, sigui qui sigui, i això no és senzill», subratlla. Per això, per a ell el repte personal és «continuar escrivint».

Per la seva banda, Pasqual Bernat ens confessa que el seu repte més gran ha estat canviar d'estil d'escriptura: «Jo estava acostumat a escriure amb llenguatge acadèmic, i quan vaig començar amb els contes infantils vaig haver d'aprendre a escriure de forma literària; a construir el relat amb recreacions, sensacions, descripció de l’entorn, expressions, a donar vida literària a la ficció».

La monotonia és el repte al que Sara Molina fa front en el seu procés d’escriptura, ja que segons explica, si bé en els seus escrits el tema principal és la llibertat, és important «no comptar sempre el mateix i intentar en la mesura del possible reflectir el tema des de diferents perspectives».

El concurs literari Roc Boronat és un dels pocs que admeten obres presentades en braille a tot el món

La Sara, l'Agustí i el Pasqual escriuen diferent, però comparteixen dos aspectes: que tots tenen discapacitat i que són guanyadors del premi Roc Boronat que concedeix anualment l'Organització Nacional de Cecs Espanyols (ONCE). Aquest premi, que ja arriba a la seva XXVI edició, té com a objectiu la promoció de la cultura i la literatura en català entre les persones afiliades a l'organització, sent un dels pocs concursos literaris de tot el món que admet obres en braille. En paraules del cap de la Unitat de Cultura i Esport d'ONCE Catalunya, Josep Pitarch, a ONCE porten la promoció de la literatura a dos nivells: «D'una banda, organitzem tallers per a la gent a qui agrada llegir i escriure, i per una altra, promocionem escriptors professionals i artistes perquè puguin editar i publicar les seves obres, a més de les ajudes a què poden optar per subvencionar la totalitat de l'edició dels seus llibres».

Els personatges són els que donen vida a les històries i poesies, i com diu Pasqual Bernat, «tots els relats incorporen elements autobiogràfics dels qui els escriuen». Per això, els tres escriptors parlen de la discapacitat als seus relats. Els seus consells per construir personatges versemblants amb discapacitat són conèixer persones amb discapacitat, interactuar amb elles per comprendre-les, no fer que tot giri al voltant de la discapacitat, ja que és una condició que pot afectar part de la vida del personatge però no tota, tenir en compte que el personatge amb discapacitat en realitat no vol tenir-la, per la qual cosa a l'hora de mostrar la resiliència d'aquests personatges no s’ha d’obviar que sempre hi ha un procés d'adaptació, d'acceptació de la pròpia naturalesa, investigar a fons sobre la discapacitat concreta del personatge, i sobretot evitar clixés moltes vegades basats en prejudicis i estereotips que fan mal.

Finalment, algunes de les recomanacions literàries que els tres artistes de la paraula ens fan són: El teu nom és Olga, de Josep M. Espinàs; Gent normal, de Sally Rooney; Anatomia de les distàncies curtes, de Marta Orriols; Estimada Mirta, de Maria Escalas; La volta al món en 80 dies, de Juli Verne; El nom de la rosa, d'Umberto Eco; l'Odissea, d'Homer; Hamnet, de Maggie O'Farrell, i Minorías, de Desirée Bela-Lobedde.