Editorial.

Dissabte passat, 11 de febrer, es va celebrar el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, jornada una mica deslluïda per això de caure en cap de setmana. Les xifres indiquen una participació menor de les dones en els àmbits científics i la majoria culpen el sistema educatiu per no oferir una ciència més atractiva per a les nenes. Des d'INÈDIT no creiem en la necessitat de construir una ciència per a nens i una altra per a nenes. Les evidències estadístiques en educació deixen a la vista un fracàs històric, i mantingut en el temps, de l'ensenyament de les ciències. És una situació que va més enllà del gènere de l’alumnat.

  Dones científiques, un empoderament ineludible per dret natural (d'espècie)

La neurociència ha permès superar molts mites sobre el cervell de les dones i el dels homes, que no són diferents, funcionen igual (Bueno, 2017). Les proves d’imatge de l’activitat cerebral demostren que la diferència resideix en les formes d’estímul percebut i els conceptes que desenvolupa cada individu. És a dir, sabem que el «com» o la manera de presentar un concepte determina el concepte en si mateix i la manera de recuperar-lo, que anomenem «memòria» (Quian, 2009); per això el fracàs humà en temes científics no ho és tant per qualitats i capacitats diferenciades per gènere sinó per formes i continguts mal utilitzats en els ensenyaments de les ciències.

Videoreportatge del primer laboratori científic per a alumnes d'Infantil: el LAB 0-6 de la Universitat de Manresa. 

El que és científic ha estat quelcom més proper al que és esotèric que al que és lògic. Paradoxalment, s'ha unit la ciència a la llum, però, la humanitat ha mantingut l'adquisició del coneixement científic en una àrea fosca de la docència. El llenguatge popular té una gran quantitat d'accepcions desqualificadores i condicionants de la desmotivació social envers les ciències: «les ciències són difícils, les ciències són avorrides, les ciències són cosa de friquis i rates de laboratori». I per suposat, «la ciència és cosa d'homes». El que és científic ha estat maltractat per la pròpia ciència reduint-se a temes tècnics, per exemple, el científic és aquell que s'enganxa a un microscopi quan acaba la carrera i s'hi queda fins que es jubila. Les ciències s'han aïllat, i continuen actualment evitant vincular-se amb la literatura, l'escriptura, l'art… desenvolupant un llenguatge propi i, sobretot, excloent. La ciència ha exclòs allò polític, allò social i allò artístic, i per descomptat, allò religiós (Giberson, 2011).

«Naixem sent observadors i preguntant-nos per tot allò que ens envolta, i amb el temps i l'educació perdem aquesta capacitat»

El professor Michio Kaku, físic teòric i divulgador científic nord-americà, afirma que tots els nens són científics i que l'educació i la societat els «aixafen». Segons Kaku, naixem sent observadors i preguntant-nos per tot allò que ens envolta, i amb el temps i l'educació perdem aquesta capacitat. Els nens i les nenes arriben a l'etapa d'Infantil i de Primària curulls de preguntes, però se'ls convida a practicar el silenci, a escoltar els adults. A l'etapa de Primària se'ls recorda que ja no són nens, que han de repetir, copiar i memoritzar respostes a preguntes plantejades per altres persones alienes a la seva realitat. A l'etapa de Secundària es reafirma la seva adultesa anticipada i se'ls ofereix contingut que ells no han demanat, «exigències curriculars». El sistema pressuposa que s'han de motivar en descobrir gestes i personatges que no tenen res a veure amb la realitat a què s'hauran d'enfrontar. Quan arriben a l'educació superior han oblidat com pensar i com resoldre problemes i és justament en aquell moment quan la societat els exigeix que demostrin pensament crític i esperit emprenedor després de tota una infància i adolescència silenciant la seva vocació científica.

Què fer sobre això: tres pautes transformadores

• Ensenyament i experimentació científica des del minut zero del naixement

Si els mestres de l'etapa d'Infantil no ensenyen ciències no és perquè no vulguin, sinó perquè no saben que ho poden fer: ningú no els ha preparat per impartir aquesta matèria en aquesta etapa educativa. L'aprenentatge científic s'ha vinculat a la maduresa de les persones, per la qual cosa no s'ha estimulat la capacitat d'observació científica en edats primerenques. Per sort, iniciatives com el LAB 0-6 de la Universitat de Manresa, UVic-UCC, dirigit per Montserrat Pedreira, directora del grau d'Educació Infantil d'aquesta universitat, estan acabant amb aquest paradigma gràcies a la construcció del primer laboratori d'experimentació científica per a edats de 0 a 6 anys. Un espai creat per a la formació d'estudiants del grau de Magisteri i mestres en actiu que vulguin introduir conceptes científics a l'etapa d'Infantil.

• Realitzar pràctiques científiques en qualsevol entorn i amb qualsevol material

L'estudi de les ciències s'ha vinculat a l'ús d'instrumental específic, de vegades, excessivament tècnic i complex. S'ha menyspreat l'observació directa i la contemplació de tot allò que ens envolta com a principi bàsic del quefer científic. Qualsevol espai és un laboratori científic: el saló de casa, un balcó, un pati de l'escola i, per descomptat, l'aula. No calen complexos laboratoris o màquines específiques per iniciar i estimular el pensament científic. La principal eina científica és el llenguatge. La formulació de preguntes, per sobre de la resposta que se'ls doni, és la veritable eina del pensament crític.

• No hi ha conceptes massa complexos per ser entesos, només conceptes mal explicats

L'ésser humà ha estat entès com un ésser incapacitat per assimilar conceptes complexos en la seva infància, per això se li ha privat d'estímuls que potenciïn el seu talent científic innat en edats primerenques. La neurociència ens ha ensenyat que el desenvolupament cognitiu és complex, multifactorial i es produeix al llarg de la vida de l'ésser humà, i no només quan emergeix determinada maduresa. Els conceptes complexos es poden introduir en qualsevol moment de la vida de l'individu sempre que adoptem els recursos lingüístics adequats per facilitar-ne la comprensió. La ciència es pot explicar amb paraules no científiques.

La ciència no és de o per a dones, homes o viceversa. La ciència és un tot que ens envolta i el pensament científic és propi de l'ésser humà, de la persona, des del naixement o fins i tot des d'abans de néixer. Si la ciència es democratitza i es normalitza com a tret habitual de totes les persones es convertirà en una altra habilitat cognitiva més com ho són la comunicativa o la social. Aprenem a parlar perquè ens ofereixen l'oportunitat de fer-ho. Fem el mateix amb la ciència, oferim ciència als espais públics, als familiars i, per descomptat, als escolars, sense importar l'edat, el gènere o els recursos específicament científics.

Personalment, crec que tot ésser viu és científic. Tot i que als animals no se'ls reconeix intel·ligència científica, de la qual cosa discrepo profundament, ells saben observar la natura i actuar en conseqüència (intel·ligència natural), saben quin tipus d'aliment és el millor per a la seva activitat i supervivència (ciència de la salut), saben transformar el seu cos per evitar depredadors o atreure els seus congèneres (intel·ligència social). Totes les espècies d’éssers vius treballen la metodologia d’assaig i error diàriament per sobreviure, perquè ser científics és natural.