La sèrie aclamada de Netflix «El problema dels tres cossos», basada en la trilogia de l'enginyer i escriptor xinès Liu Cixin publicada el 2006 amb el mateix títol, ens planteja algunes de les qüestions resoltes o encara per resoldre per l'astrofísica. Sense anar més lluny, el títol del primer llibre d'aquesta trilogia al·ludeix a un problema clàssic de la mecànica orbital difícil de resoldre; es tracta de la incògnita sobre els moviments dels objectes astronòmics i els efectes gravitatoris.

Un problema físic encara sense resoldre

Si bé amb la llei de gravitació universal de Newton o llei de la gravetat és possible predir de manera exacta la translació de la Terra al voltant del Sol o de la Lluna al voltant de la Terra amb tan sols conèixer el lloc on es troba cadascun i la velocitat a la que orbiten, quan tres (o més) cossos celestes exerceixen força alhora entre si es produeix un caos gravitacional i no hi ha forma de predir la seva òrbita, cosa que provoca les anomenades «eres caòtiques» de les quals ens parla Liu Cixin en el seu llibre, i en les quals els «solarians» (oriünds del planeta Trisolaris) pateixen tota mena d'inclemències: deshidratació, glaçades, abrusaments, o fins i tot sortir volant pels aires.

La ciència moderna no deixa de buscar formes de resoldre aquest problema dels tres cossos; de moment, només comptem amb «solucions en sèrie», fórmules matemàtiques complexes que requereixen ser capaç de sumar fins a l'infinit per obtenir una resposta més o menys precisa. Tanmateix, no hi ha una fórmula universal aplicable a tots els casos que pugui predir de forma exacta el comportament d'un sistema de tres cossos en un temps finit, ja que el moviment dels cossos celestes no segueix un patró específic en sistemes estel·lars reals.

Aquesta situació d'inestabilitat porta els extraterrestres a buscar planetes més estables on emigrar. Per mitjà d'un senyal emès per ràdio que es transmet per l'espai en forma d'ones electromagnètiques per una de les protagonistes descobreixen el planeta Terra, a tan sols 4 anys llum de distància (que equival a 400 anys solars); és la distància a la que es troba actualment l'estrella Alfa Centauri del nostre planeta, i és a més el sistema estel·lar més proper al Sol.

Hi ha un sistema estel·lar a 4 anys llum de distància de la Terra

Segons explica la doctora en física Mar Gómez en un poust a la xarxa social X, és complicat que el Sol reflecteixi o amplifiqui les ones de ràdio d'altres planetes amb tan sols apuntar cap a ell com succeeix a la novel·la, tot i que un estudi del 2022 planteja que és possible l'ús de la gravetat solar «per amplificar els senyals que emeten les sondes enviades a l'espai interestel·lar, la qual cosa permetria transmetre sons o imatges a llocs com Alfa Centauri», assenyala.

La resposta a aquest senyal que a la novel·la té lloc vuit anys després al·ludeix a un fet real: el fenomen del senyal WOW que es va produir el 15 d'agost del 1977, que va detectar el radiotelescopi Big Ear de la Universitat Estatal d'Ohio als Estats Units. Aquest senyal destaca per les seves característiques que suggerien un origen artificial en comptes de natural: la seva alta intensitat, la seva nitidesa entre el soroll de fons còsmic, una durada breu i una aparició sense precedents i que no s'ha repetit des d'aleshores.

No obstant això, la comunicació fluida per mitjà d'aquest mètode no és possible, ja que els missatges triguen en anar d'un planeta a un altre una mitjana de 4 anys, i precisament, temps és el que no tenen els solarians estant al caire de l'extinció.

Així doncs, i perquè el seu pla d'envair la Terra es faci efectiu, decideixen atacar a la comunitat científica, que són els impulsors de l'avenç de la ciència humana. En aquell moment, un dels protagonistes humà, també científic, es trobava investigant les aplicacions de les nanofibres, un dels materials del futur que de continuar desenvolupant-se soscavaria per complet els plans invasors dels extraterrestres i obriria a més una porta cap a l'espai exterior per als humans, els quals podrien trobar una via per defensar-se davant una guerra intergalàctica.

Les nanofibres no ho poden tallar tot per molt resistents que siguin

En l'actualitat, la investigació sobre les nanofibres, que mesuren la milmilionèsima part d'un metre, està en ple auge, amb avenços significatius en els terrenys de la biomedicina, l'enginyeria de teixits, la construcció, la indústria automobilística, l'aeroespacial i fins i tot la cosmètica. Aquestes estructures filamentoses «es poden construir a partir de grafè, una làmina de carboni del grossor d'un àtom; sovint són molt fortes i solen ser bones conductores», detalla en el seu poust la doctora Gómez, encara que no és veritat que puguin tallar-ho tot com succeeix a la sèrie, remarca.

La gent de Trisolaris es presenta com una espècie que ha assolit un desenvolupament tecnològic i científic inimaginable per la humanitat, fins i tot han estat capaços de crear superordinadors de la mida d'un protó. Així és com aconsegueixen boicotejar l'avenç científic a la Terra, enviant aquest protó amb intel·ligència artificial al que anomenen sofó. El protó després de diversos doblaments adquireix la seva mida subatòmica original, la qual cosa el fa més imperceptible per actuar com a eficaç màquina d'espionatge, i també, per què no dir-ho, per sembrar el caos.

Amb 4 sofons (2 emissors enviats a la Terra i 2 receptors a Trisolaris) capaços de moure's d'un costat a l'altre a la velocitat de la llum, els extraterrestres aconsegueixen provocar fenòmens inexplicables que fan embogir la comunitat científica, com ara un compte enrere que es fixa a la retina de l'ull.

Un compte enrere per embogir

Els sofons s'inspiren en la teoria de cordes, nascuda a finals dels anys seixanta, una sèrie d'hipòtesis plantejades des de la física teòrica que assumeixen que les partícules subatòmiques (com els protons i els neutrons) són en realitat estats vibracionals d'un objecte estès al qual anomenen corda o filament. Segons aquestes teories, una partícula, com per exemple un electró, no seria un punt sense estructura interna com solem imaginar, sinó una corda minúscula vibrant en un espai-temps de més de quatre dimensions. Això suggereix que aquestes partícules tindrien el poder de fer quelcom més que desplaçar-se per l'espai, ja que segons com vibrin veuríem unes partícules o unes altres.

Això mateix succeeix amb el dilema del compte enrere que veu el personatge, una il·lusió òptica que crea el sofó a l'humor aquós de l'ull en generar una vibració ràpida, a la velocitat de la llum o més, simulant aquests números que només ell pot veure. És, en realitat, una espècie de radiació de Cherenkov, un tipus d'energia visible per a l'ull humà, que es produeix quan les partícules amb càrrega elèctrica que componen els àtoms (electrons i protons) superen la velocitat de la llum, cosa que presumiblement succeeix amb el protagonista.

La novel·la de Liu Cixin tot i ser ciència-ficció és en bona part didàctica; desperta la nostra curiositat vers els fenòmens de l'univers com ho van fer pel·lícules com Interestel·lar o L'arribada, i ens fa reflexionar sobre l'existència humana a la Terra i sobre la presència d'altres éssers més enllà del punt insignificant que suposa el nostre planeta en l'immens univers. La sèrie de Netflix deixa molt a desitjar, arribant a alterar elements importants de la història com la ubicació on tenen lloc els fets, el gènere o les nacionalitats d'alguns personatges; de fet, hi ha qui es pregunta per què la sèrie presenta gent d'ètnia xinesa només com a vilans o persones pobres, tal com reflexiona la periodista Li Yuan a The New York Times; estem davant un cas més d'orientalisme al cinema? Sigui quin sigui el cas, la novel·la de l'escriptor Liu Cixin està a l'alçada del guardó que se li atorga, ni més ni menys que el premi Hugo a la millor novel·la, i una nominació al premi Nébula.