A les portes d’un nou curs escolar, encara ressonen les xifres i els discursos amb què l’administració educativa catalana va intentar tancar l'exercici passat. Unes xifres que, lluny de reflectir un progrés real, maquillen un panorama que el professorat coneix bé: menys exigència, més titulacions, però un aprenentatge cada cop més superficial. Com en una loteria mal plantejada, l’atzar sembla pesar més que l’esforç i el mèrit.

L’Informe PISA 2022 va situar Catalunya per sota de la mitjana espanyola i molt lluny de països com Estònia o Finlàndia, i també per sota de comunitats com Castella i Lleó o Madrid, que amb pressupostos més ajustats aconsegueixen millors resultats. Aquest contrast planteja una pregunta incòmoda:

 Per què un Estat inverteix més per obtenir menys?

El sistema educatiu inverteix en recursos que no es tradueixen en aprenentatge real. Aquesta idea la descriu perfectament l'idioma anglès amb el teme dumbing down, expressió que s'utilitza per descriure la simplificació intencionada de continguts i d’exigències acadèmiques en detriment de l’excel·lència. L’Administració ho justifica com una «adaptació» a les necessitats del mercat laboral, on el turisme i els serveis relacionats representen gairebé el 25 % del PIB català (Idescat, 2023). En altres paraules, es formen treballadors per cobrir feines de baixa remuneració i alta dependència, i no pas ciutadans lliures i exigents amb els seus drets.

Aquest mecanisme té un paral·lelisme amb els anomenats «impostos del pecat» (OCDE, 2022): l’Estat recapta milions gràcies a hàbits nocius com el tabac, l’alcohol o el joc, i després destina part d’aquests diners a pal·liar-ne les conseqüències. En educació, la lògica és igual de perversa: s’hi aboca un pressupost creixent que acaba sostenint un model que redueix la qualitat, mentre es presumeix de taxes rècord de titulació i d’inclusió.

Un ciutadà amb pensament crític qüestiona el poder; un que no en té, l’obeeix

El problema no és només econòmic, sinó cultural i ètic. Si l’Estat sap que un sistema educatiu sòlid és una eina d’emancipació ciutadana, per què l’afebleix? Una possible resposta és el control social: un ciutadà amb pensament crític qüestiona el poder; un que no en té, l’obeeix.

L’educació no pot convertir-se en un sorteig on uns pocs, per atzar o pel context familiar, accedeixin a un aprenentatge real mentre la majoria rep un títol buit. Com recordava Nelson Mandela: «L’educació és l’arma més poderosa que pots fer servir per canviar el món». L'Estat inverteix molt perquè deixi de ser aquesta arma poderosa, tot plegat porta a pensar que l’Estat s’esforça a perpetuar-se a si mateix (així ha estat des de la seva aparició a l’Edat Mitjana), per això no hauríem de delegar-li la formació dels futurs ciutadans. I aquí va el meu desig utòpic a cada nou inici de curs: hem de construir un sistema educatiu lliure de l’Estat, un veritable «quart poder».

La idea del quart poder educatiu

Tal com va advertir Foucault, «el poder no es posseeix, s’exerceix», i el sistema educatiu n’és un dels engranatges més eficaços: distribueix el coneixement de manera que es preservi l’ordre social existent. Mentre l’Estat controli el disseny curricular, l’acreditació i el finançament, no hi haurà una educació orientada a l’emancipació, sinó a la reproducció de ciutadans funcionals per al sistema.

En el curs vinent 2025-2026, continuarem pagant per un sistema educatiu dissenyat expressament per al fracàs humà.