És sorprenent que ara tots ens posem les mans al cap davant els resultats de les proves PISA (Informe PISA, OCDE, 2022) quan des de fa temps tenim indicadors de què el sistema educatiu no funciona prou bé. 

Ja fa temps que tenim indicadors de què el sistema educatiu no funciona bé

Diferents agents ho han manifestat: la Inspecció Educativa, els equips directius dels centres, els docents, així com les famílies. Un altre indicador que ens feia albirar que les coses no anaven prou bé són els resultats de les proves de Competències Bàsiques (CCBB); tot i que els centres continuïn entrenant l’alumnat per intentar parar el cop, sabem que els resultats d'aquestes proves han baixat significativament els darrers anys. És fàcil identificar causes de tot això com fan els diferents tertulians que aquests dies es manifesten en tots el mitjans, però sorprenentment la majoria són d’altres disciplines: sociòlegs, politòlegs, psicòlegs…  Avui per primera vegada he escoltat una docent però no s'ha manifestat cap pedagog/a o cap altre professional que per la seva formació tingui la missió de dissenyar, planificar, avaluar i investigar per tal d’innovar i gestionar el procés d’ensenyament-aprenentatge. 

Principals causes de l'actual fracàs educatiu

Podem dir que són diverses les causes que ens han portat fins aquest punt. Intentaré enumerar-ne algunes, potser les més flagrants:

• Lleis educatives sense avaluació ni rigor per liderar reformes educatives

En molt poc temps el nostre país ha viscut diferents lleis educatives, concretament en trenta anys sis lleis educatives. Cada cop que hi ha un nou govern a Espanya, aquest proposa una nova reforma educativa, sense haver avaluat l’anterior, sense saber què ha funcionat i què no. Sense temps suficient per poder solidificar aquell tipus de currículum o de metodologies que se’ns proposen, sense saber si els docents han assimilat el que s’ha proposat, si s’ha d'integrar a les aules i com, i sense tenir-ne resultats.

• Innovació sense rigor ni base pedagògica

S'ha deixat la innovació en mans de grups que han anat fent propostes noves, però potser sense rigor ni base pedagògica. L'important ha estat innovar sense més ni més. Però, calia innovar? Els docents han estat formats per a aquesta innovació? Pensament crític, noves metodologies, treballs per projectes, tecnologia, bases d'orientació, currículum competencial, avaluació contínua i competencial… Quan vas a les escoles, a les diferents aules, amb tota la seva riquesa i complexitat, t'adones que l'avaluació no és ni formativa ni competencial, més aviat es fa una mena de qüestionari per veure la satisfacció de l'alumnat i no el seu aprenentatge, o bé s'entén l'avaluació contínua com una sèrie d'exàmens per tenir cada cop més notes, però sense feed-back, sense seguiment, sense suport, perquè darrere d'una avaluació en ve una altra i no podem perdre el temps. El més important és fer i progressar.

L’educació requereix reflexió, calma, temps, objectius a llarg termini i ESFORÇ

No és això, no és això! L’educació requereix reflexió, calma, temps i objectius a llarg termini. Un terme que ha aparegut tímidament en les diferents tertúlies és la paraula «esforç». Esforç per part de tots els agents. En primer lloc, de les famílies per inculcar un seguit de valors que demana la societat i qualsevol tipus de feina. Com diu una psicòloga amiga meva, «la família educa i l’escola ensenya». Per tant, hem de començar per construir una base de valors sòlids com el respecte, l’empatia, la feina ben feta… Per aprendre cal un bon clima a l’aula. Tant alumnat com professorat s’hi han de sentir còmodes, tranquils, segurs, sabent que es poden manifestar tal com són. Però això no passa en certes aules, on els docents es queixen que no poden fer classe, ja que han perdut tota l'autoritat. Quan això passa un docent se sent molt malament, li provoca molta angoixa, frustració, i acaba en una baixa per depressió. Certament, la situació és insostenible dia a dia.

Ni s'aprèn ni s'ensenya si no hi ha un ambient de seguretat i de confiança

Cal preguntar per aquells alumnes que tenen ganes d’aprendre i no poden perquè certs companys no els ho permeten, doncs estan mal vistos i s’han de fer invisibles. Sabem com se senten aquestes alumnes que dia a dia es frustren, callen i dissimulen que volen aprendre. Són moltes hores al dia, moltes setmanes al mes i molts mesos a l’any que s'han d'aguantar. Què fem amb ells? Qui pensa en ells? No són vulnerables, no són NEAE ni NEE, són alumnes que volen aprendre, tenen curiositat, volen tenir amics i volen gaudir de l’escola. Una cosa és clara, la satisfacció s’aconsegueix amb l’esforç per fer les coses ben fetes, en superar reptes cada cop més difícils però no només escalfant la cadira i veient com passen els dies. Com diu la pedagoga sueca Inger Enkvist, «aprendre costa esforç», i com diu la LEC (Llei d’Educació Catalana, 2009), tots els alumnes tenen dret a aprendre.

D’altra banda, cal la implicació o l’esforç dels equips directius per prendre decisions valentes i tornar a tenir una escola on el clima sigui distés, amigable i respectuós. Això comporta fer palesa la justícia distributiva, «donar a cadascú allò que li correspon». Ajudar i esmerçar recursos pels que tenen dificultats, pels nouvinguts, però també recursos, ajut i empenta als que volen més, els que volen aprendre també necessiten suport, recolzament, motivació i tot allò que els mestres saben fer tan bé. No els oblidem, són el futur del país i no podem treballar només pels qui ens sembla que ens necessiten, ja que tots ens necessiten, aquests també, i potser ja toca enfocar la mirada pedagògica cap a ells.

Cal enfocar la mirada cap als alumnes que volen aprendre, ja que també necessiten suport

Alguns punts de millora afecten l’administració directament: millora del currículum, suport i defensa als docents davant invasions d’altres agents, millores laborals i més recursos, sempre amb mirada àmplia, per a tots.

Incorporació de pedagogs i psicopedagogs al sistema educatiu reglat des d'infantil (I3)

Un suport que pot tenir el sistema educatiu, i que algunes veus ja demanen, així com ho demana de fa temps el Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya (COPEC), és la incorporació del pedagog/psicopedagog/a en els sistema educatiu reglat. Cal començar a I3 (Infantil 3) a fer la detecció de necessitats, posar mitjans, plans de suport, no «pastilles», doncs moltes conductes són reeducables, però potser anem al que és més fàcil. Aquest professional és qui pot ajudar a dissenyar, planificar i avaluar la personalització en l’aprenentatge, qui pot avaluar les metodologies, les agrupacions flexibles de l’alumnat perquè tots trobin el seu espai, qui pot gestionar els conflictes a les aules, les entrevistes amb les famílies aportant dades i, sobretot, solucions. Per què no hi som? Aquest professional el trobem als EAPS (Equips d'Atenció Psicopedagògica), en l’orientació a l'etapa de Secundària, i van desbordats, no són suficients, en caldrien molts més. Per què no pensar-ho com una mesura important per portar a terme la inclusió i també per pujar el nivell educatiu del país?

Identificades totes les circumstàncies actuals, analitzades des de diferents mirades, podem trobar solucions precises, compromisos concrets per part de tots els agents, i insisteixo en el «tots». Tenim clar que volem tornar a ser capdavanters en el nostre sistema educatiu, com a docents volem gaudir de la nostra feina, de l’aprenentatge del nostre alumnat, com a pares i mares volem veure com els nostres fills i filles van contents a l’escola i com descobreixen el món i el volen fer millor. Som-hi!