2020 ha estat un any excepcional en tots els sentits. Ens hem vist obligats a aprendre a viure sota circumstàncies crítiques a causa de la pandèmia global. En aquest context, les fòbies han aflorat com a conseqüència de l'estrès a què estem sotmesos constantment, especialment en el cas de persones molt sensibles. L'agorafòbia només és una fòbia més de les múltiples fòbies que pot tenir un individu. Per tal de comprendre aquesta fòbia i altres de semblants en el context de la COVID-19, entrevistem Enedina Martín, psicòloga clínica, logopeda, psicosomatòloga, i psicoanalista.

L'agorafòbia és la por a sortir al carrer, a veure la gent, a estar envoltat de persones

Pregunta: En què consisteix l'agorafòbia?

Resposta: Abans de parlar de l'agorafòbia m'agradaria remarcar el paper que exerceix el desig en nosaltres a nivell inconscient. El desig fa por, no és veritat que en saber el que volem anem a cercar-ho. La por més poderosa del món és anar a buscar l'objecte del desig. Així doncs, l'agorafòbia és la por a sortir al carrer, a veure la gent, a estar envoltat de persones. Pertany al grup de les fòbies, que en el fons són pors a cercar el desig més inconscient, allò que tu sents que vols en excés, i te n'escapes. Com assenyalava, tot això és molt inconscient, ja que es mouen fils interns i es mobilitzen nuclis molt reprimits que es van formar en el passat, en la infància, i que en un moment determinat apareixen per algun element o factor detonant. Per exemple, a la pandèmia apareix no només l'agorafòbia o la por a sortir, també per contrapartida la por a estar tancats, que seria una mena de claustrofòbia. Però el que em sembla més interessant de subratllar és el coneixement del sofriment inconscient a què hem estat sotmesos a causa de tot el que hem viscut darrerament i que encara seguim vivint. Hi ha com una reactivació de mode inconscient, on apareix molta angoixa perquè estem constantment fregant la mort.

 La por més poderosa del món és anar a buscar l'objecte del desig

Si pensem en l'agorafòbia com un acte de naixement, hom està còmode a l'úter matern, de sobte neix i té un munt de responsabilitats: respirar, mamar… Surts de la protecció que et proporciona l'úter per topar-te amb la realitat de que des del primer moment has de responsabilitzar-te de la teva pròpia vida, del teu propi desig. Això mateix succeeix en l'agorafòbia: hom està en una casa que el protegeix més o menys, i surt a fora on ha d'enfrontar-se amb diferents angoixes, i aquestes angoixes tenen a veure amb una responsabilitat difícil de gestionar, la de ser adult. I ser adult té a veure no només amb la feina, també amb la sexualitat, el component relacional, etc., perquè no hi ha ningú que ens pugui protegir del nostre propi desig més inconscient, més que nosaltres mateixos, i això fa por.

De fet, ara amb la pandèmia hi ha una gran angoixa que alguns resolen transgredint les normes, negant les restriccions, ja que si ho acceptessin s'enfrontarien a la por de confrontar-se a la possibilitat de què podem morir. Això també és una fòbia, atípica, però que es comença a donar entre els ciutadans. Abans vaig esmentar la fòbia que es comença a donar a la pròpia casa: tenim por al confinament domiciliari, perquè ja hem experimentat com és. Evidentment, no a tots ens passa el mateix, tenim nuclis interns propis que se'ns disparen si es donen les circumstàncies.

P: Hi ha tipus de personalitat o persones d'una franja determinada d'edat propensos a patir agorafòbia?

R: Sí, efectivament, hi ha persones que seran més sensibles a gestionar símptomes d'aquest tipus, i després hi ha altres individus que gestionen símptomes més de tipus nerviós, depressiu, etc. Però no vull encasellar ningú, perquè depèn molt del context i dels traumes de cadascú. Per exemple, estem molt familiaritzats amb la nomenclatura TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu), però potser aquestes persones siguin més sensibles davant l'angoixa que es viu a causa de la pandèmia global.

Tota la població està patint una «desesperança»

Però el que tots estem patint, tots, és una «desesperança», que una part de la població resol amb sortides o fugides fàcils que posteriorment porten un cost molt alt per a la vida. Ens surt a tots molt car. Per exemple, hi ha gent que per evitar sentir la tristesa per la COVID-19, o el sentiment d'estar tancat amb por, el que fa és transgredir les normes. Ara ens han delimitat uns horaris, així que segurament hi ha gent que s'haurà demanat festa el divendres i el dilluns per anar-se'n fora. Això és transgredir la llei de forma encoberta, i ho fan pensant, potser, que aquestes lleis els castiguen tancant-los. No perceben que estan angoixats per la por de morir, per exemple. Tots hem de cuidar-nos per lluitar amb el que tenim, ja que, en definitiva, estem en un moment «de guerra» i hem d'aprendre a poder viure amb cautela, però en guerra també hi ha vida, no tot és mort i desolació. Hi ha molta por i molta angoixa, però es pot viure. No m'oblido que hi ha molta angoixa i dolor real per les nostres pèrdues personals: la família, la gent gran, la situació sanitària i econòmica, però hem d'aconseguir controlar, com a mínim, l'angoixa d'estar tancats perquè si no segurament ho passarem pitjor.

P: Veritablement està creixent aquesta patologia a causa de la pandèmia?

R: És evident que la gent està més sensible a aquests nuclis. Aquesta situació és caòtica per tothom, perquè hem perdut una llibertat a la que estàvem acostumats, i hem d'aprendre a viure amb això. Ara estan apareixent aquelles persones més sensibles, però a la llarga tots haurem de fer un treball de dol. Hem perdut moltes coses, no només els diners; hem perdut poder acomiadar-nos de les nostres famílies, la llibertat de poder anar de festa, d'abraçar, de riure junts, de tocar, i tot això és un dol que haurem de fer. A part del dany econòmic que aquesta situació de pandèmia està provocant, també ens ha deixat desarmats, ara ja no pots utilitzar vies d'escapament per als problemes com ara anar a un bar, al cinema o al gimnàs sense cap precaució. Hem perdut la possibilitat de, sense paraules, tan sols amb un gest (el somriure), comunicar-li a l'altre que és ben rebut.

Si considerem estar en guerra, hi haurà una postguerra, «un postCOVID», perquè estem sotmesos a estrès, angoixa i por

Crec que possiblement apareixerà un historial de fòbies al periode postCOVID. Si considerem estar en guerra, hi haurà una postguerra, «un postCOVID», perquè estem sotmesos a estrès, angoixa i por, i serà en aquest «després» quan arribarà el moment del dol, que serà molt difícil, més difícil que això d'ara fins i tot, perquè crec que els símptomes apareixeran soterrats, com el que es deia abans per altres motius: danys col·laterals, és un terme malsonant perquè ens deshumanitza.

En aquest moment hi ha molta por de posar-se a pensar en això, perquè estem constantment fregant la mort, la culpa de ser jo qui infecti, l'esgotament dels nostres professionals sanitaris. No obstant això, tots aquests sentiments no s'han de deixar caminar lliures, perquè si no al final acabarem amb pastilles i cronificats. Cal treballar-ho molt i acompanyar-ho psíquicament. A més, crec que aquest és un bon moment per pensar què volem construir entre tots, perquè el concepte de ciutat avui ha canviat, abans era meravellós viure-hi, però ara estem començant a pensar que tenim llocs sorprenents on, potser, podríem guanyar en qualitat de vida.

P: Com afecta això als nens i com podem ajudar-los?

R: Per als nens és terrorífic. Abans de la COVID, als nens que estaven a ciutat, un cop se'ls va preguntar d'on venia la llet, i els nens van dibuixar un cartró de tetrabric. D'aquí es va començar a pensar que potser seria beneficiós fer excursions al medi rural perquè els nens coneguessin d'on venien alguns productes. De la mateixa manera, és important que s'intenti sostenir l'hàbit d'anar a l'escola, perquè les imatges que es construeixen al cervell els primers anys de vida seran les que construeixin les bases de l'individu. Estem vivint un confinament que re-limita els espais, la relació amb els amics és produeix en una superfície plana, em refereixo a les pantalles, no en 3D, sense contacte físic. D'altra banda, els nens han perdut l'espai del carrer on aprenen a saber decidir, ja que en aquest espai obert s'enfronten a conflictes canviants, amb un amic, amb el veí, amb desconeguts… Aprenen una sèrie de coses que en un altre entorn no serien possibles. Els nens viuen en un temps molt més ràpid que els dels adults, de manera que un any d'estar confinats en plena pandèmia, per als nens, és com si fossin dos o tres anys en termes evolutius, perquè ells aprenen molt de pressa i absorbeixen molta informació. Per tant, el contacte físic amb les persones i els objectes el necessiten, perquè si no ens enfrontem al risc que tinguin un desenvolupament cerebral diferent arran d'aquestes circumstàncies excepcionals que ens ha tocat viure. I, possiblement, un desenvolupament més deshumanitzat.

Els nens viuen en un temps molt més ràpid que els dels adults, de manera que un any d'estar confinats en plena pandèmia, per als nens, és com si fossin dos o tres anys en termes evolutius

P: Quines eines consideres que seria fonamental tenir en compte per combatre l'agorafòbia?

R: Si la persona ja té agorafòbia ha de demanar ajuda psicològica. Però si em preguntes per la gent que està vivint, com nosaltres, els confinaments per la pandèmia, crec que és important reconèixer la seva sensació de tristesa i positivar les coses. Aquesta pandèmia ens recorda constantment que som aquí de pas i que som fràgils, però depèn de nosaltres poder gaudir cada dia de la llum natural del sol, de les passejades, poder parlar per telèfon amb algú o les activitats que podem fer sense sortir de casa. Hem de tenir una actitud positiva sense fomentar l'alarmisme ni el pessimisme. Gestionar des de la positivitat és el més sa i centrar-se en les petites coses bones és el més recomanable. També preocupar-te per aquells a qui mai has mirat abans: veïns, companys de feina… és una cosa molt bona, perquè t'ajuda a treure la millor versió de tu mateix, a ser més humà i et desmecanitza, més ara quan hi ha feines molt mecanitzades i robotitzades. Cal ser «amorós», és a dir, tenir cura dels altres i de nosaltres mateixos amb exquisitat.