Imagina una universitat on no hi hagi un motlle únic per a l'èxit i on cada estudiant sigui protagonista. En aquest escenari, les diferències són celebrades, no marginades. La presència d'estudiants amb discapacitat, lluny de suposar un hàndicap per al docent, és simplement un desafiament que dona lloc a la innovació pedagògica, amb noves formes d'aprendre i d'ensenyar útils per tothom. Aquest model existeix, i és l'educació inclusiva. Tanmateix, encara no podem dir que sigui una realitat, més aviat un repte global, i un propòsit mundial a assolir el 2030, en base al que es proposa l'objectiu 4 dels ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenibles).

Més de 200 estudiants amb discapacitat discriminats a la universitat

A les universitats espanyoles, actualment les persones amb discapacitat representen l'1,6 % (que equival a 22 156 estudiants) i tot i que la seva presència s'ha incrementat en l'última dècada, l'avenç és lent: la proporció tan sols ha augmentat en un 0,5 % des del 2011. De fet, els estudiants amb discapacitat que sí que aconsegueixen accedir a aquesta institució encara continuen trobant dificultats per finalitzar els seus estudis superiors. En un informe recent elaborat per Fundació Universia es desvetlla que el 18 % (que equival a 249 estudiants d'un total de 1386) afirma haver-se sentit discriminat en alguna ocasió al llarg dels seus estudis universitaris.

Les principals raons estan relacionades amb problemes com ara l'existència de barreres arquitectòniques o la falta d'adaptació curricular, dels exàmens o de materials en general (62,7 %); les relacions amb el professorat (51 %); problemes i dificultats diverses (43,8 %); aspectes de tipus burocràtic (43 %), o els derivats de les relacions amb altres estudiants (35,3 %). De la mateixa manera, tot i que les persones amb discapacitat presenten una alta taxa de participació en activitats acadèmiques (el 44 %), més del 25 % sent que se l'aïlla en intervenir en aquest tipus d'activitats.

Imatge del VI Congrés Internacional Universitat i Discapacitat de Fundació Once a Salamanca.

Congrés Internacional Universitat i Discapacitat

Si bé en general les universitats públiques espanyoles compten amb un servei d'atenció a les persones amb discapacitat (55 de les 57 analitzades a l'estudi), la perspectiva inclusiva necessita aplicar-se també a les metodologies d'ensenyament i a l'aula, que és on més temps passen els estudiants. Aquesta precisament ha estat una de les qüestions debatudes al VI Congrés Internacional Universitat i Discapacitat, celebrat del 25 al 27 d'octubre a Salamanca sota el lema «Avançant cap a models universitaris inclusius. Avaluar la inclusió en les seves diferents dimensions».

Encara hi ha molts dubtes i desorientació entre el professorat sobre l'aplicació del model d'educació inclusiva

Durant la trobada els experts van coincidir en què si bé estudiants, docents i personal de la universitat assumeixen la inclusió com una meta, encara hi ha molts dubtes i desorientació quant a la seva aplicació: «Ja no hi ha qüestionament sobre el concepte d'educació inclusiva. Els professors saben que ho han de fer, però es pregunten com fer-ho, d’aquí la importància de les metodologies», va explicar Carmen Alba Pastor, doctora en Educació i catedràtica a la facultat d'Educació de la Universitat Complutense de Madrid.

«Les metodologies actives no eliminen les barreres que es creen a classe perquè els docents no són conscients d'on les estan creant»

Els docents universitaris dominen les seves respectives matèries d'estudi però ningú els ha ensenyat a ensenyar de forma inclusiva. A l'nforme TALIS (Teaching and Learning International Survey) es reflecteix aquesta necessitat formativa en competències pedagògiques que té el professorat universitari. Aquesta formació passa per afegir la visió inclusiva en els seus mètodes d'ensenyament, ja que com va defensar Carmen Alba durant la seva intervenció, les metodologies actives actuals que s'apliquen a l'aula no eliminen les barreres que es creen per a les persones amb discapacitat perquè els docents no són conscients d'on estan creant aquestes barreres.

En opinió de Miguel Ángel Verdugo Alonso, catedràtic de Psicologia de la discapacitat a la Universitat de Salamanca, «la universitat en general ha trigat molt temps a comprendre les necessitats de les persones amb discapacitat, i encara hi estem molt lluny». Tot i així, no deixa de tenir un paper primordial en la construcció d'un sistema educatiu inclusiu en totes les etapes educatives. Així ho assegura Verdugo Alonso qui considera que «a la universitat li correspon investigar noves metodologies inclusives, aportar dades, i ajudar en el plantejament de les polítiques, a més de l'avaluació dels resultats».

Els dos pilars d'un sistema educatiu inclusiu: recerca i formació

El paper de la universitat en la construcció d'un sistema educatiu inclusiu és doble: d'una banda, es tracta d'un lloc de generació de coneixement, des d'on es pensa, innova i inventa; i de l'altra, de formació i aprenentatge, on les noves generacions de docents adquireixen les competències per ensenyar.

«Quan no deixes temps per a la investigació difícilment hi pot haver millores»

Tal com va apuntar Miguel Ángel Verdugo, es percep un excés de teorització a la universitat i manca de pragmatisme: «Quan no deixes temps per a la investigació difícilment hi pot haver millores», va afegir.

A la mateixa qüestió va al·ludir Elías Said Hung, professor titular a la facultat d'Educació de la UNIR (Universitat Internacional de La Rioja) i director del màster universitari d'educació inclusiva i intercultural, qui va defensar que «cal pensar la inclusió des de la diversitat, no només des de les necessitats especials».

Al seu parer, «les universitats no estan preparades per formar professors inclusius». De fet, 4 de cada 10 professors a Espanya asseguren no tenir les competències necessàries per fer front a escenaris multiculturals, per això planteja com a prioritats confrontar els docents amb els seus propis prejudicis, fer que entenguin la diferència entre multiculturalitat i interculturalitat, i sobretot, treballar aquesta perspectiva des dels graus universitaris, evitant que els futurs docents passin a exercir sense aquesta educació intercultural.

«Cal imaginar una nova figura del docent, capaç d'analitzar el perfil dels estudiants, dialogar amb ells i intercanviar experiències per dissenyar les millors metodologies inclusives»

La perspectiva intercultural i diversa és fonamental per impartir classes inclusives: en aquest sentit, el professor Humberto Javier Rodríguez Hernández, director de l'Escola Normal d'Especialització Humberto Ramos Lozano de Monterrey (Mèxic), va convidar a imaginar una nova figura del docent, «capaç d'analitzar el perfil dels estudiants, dialogar amb ells i intercanviar experiències per dissenyar les millors metodologies inclusives». Rodríguez va remarcar que el plantejament de l'educació inclusiva «ha de ser una qüestió col·lectiva», i va recordar que el propòsit d'aquestes metodologies és «desenvolupar els aprenentatges, la persona i la seva plenitud».

Al respecte, Carmen Alba Pastor va explicar que «tots repetim allò que s'ha fet amb nosaltres», d'aquí la rellevància d'un currículum educatiu que integri la visió inclusiva de manera explícita i transversal en totes les disciplines i els plans d'estudi.

Una altra de les qüestions que els experts van posar sobre la taula és el model d'avaluació, que van considerar obsolet i poc flexible: «cal entendre com avaluar cadascú», va exposar Pastor. Verdugo Alonso va recordar, per la seva banda, la importància d'avaluar el propi sistema educatiu.

Salut mental i educació emocional

La salut mental i l'educació emocional tant del professorat com de l'estudiantat és també una altra de les qüestions a les que caldria prestar més atenció segons els experts. «Al voltant del 50-60 % de les malalties mentals que es cursen en l'edat adulta sorgeix abans dels 15 anys», va afirmar José Antonio Luengo Latorre, catedràtic d'ensenyament secundari en l'especialitat d'orientació educativa i degà del Col·legi Oficial de Psicologia de Madrid, qui va assegurar que entre els joves i adolescents s'expandeix «una forta epidèmia d'insatisfacció, una clivella en el benestar emocional i una possibilitat de fallida davant qualsevol eventualitat».

Luengo va advertir de les conseqüències d'un model educatiu que no ensenya a aprendre a viure amb l'adversitat i a fer-hi front: «Aquesta forma de concebre l'educació ha portat amb si probablement una possibilitat de ruptura molt més fàcil que quan l'adversitat formava part de la vida», va conjecturar, i va matisar: «Quan algú cau li ve bé que algú el consoli però li ve bé també caure, entendre que aquestes coses passaran i que no sempre té la raó».

Segons José Antonio Luengo els adolescents experimenten ruptura fàcilment per tres raons: perquè s'estan vinculant pitjor amb l'entorn que els hauria de donar seguretat emocional per afrontar el dia a dia; perquè no hem estat capaços de concebre un model de convivència pacífic a l'escola que consolidi la idea de què allí s'hi educa; i perquè tenen un model d'influència que els mostra que això de trencar-se és el normal i que, per tant, no passa res si succeeix sovint.

«Un professor cremat genera alumnes cremats»

Per la seva banda, Francisco Ramos Campos, catedràtic emèrit del departament de Personalitat, Avaluació i Tractament Psicològic de la Universitat de Salamanca, va posar el focus en la situació a la universitat, i va explicar que hi ha carreres estressants com Medicina, o titulacions d'alta exigència com el doctorat, els estudiants del qual pateixen cansament emocional i síndrome de burnout i no tenen a qui acudir, i passa el mateix amb els professors: «necessitem recursos, persones i gent formada que sàpiga donar assistència i ajuda a estudiants i professors que ho necessitin, perquè un professor cremat genera alumnes cremats», va demanar.

«Hi ha professors que se suïciden, el que passa que no ens n'assabentem»

A la universitat l'estrès dels exàmens no és la principal causa d'aquest cansament emocional segons Ramos, sinó que també altres factors com «la situació econòmica, la falta de recursos, o una baixa autoestima» poden repercutir en la salut mental. En el cas del professorat, té excessives exigències, viu permanentment estressat, i si no sap gestionar-ho sucumbeix: «Hi ha professors que se suïciden, el que passa que no ens n'assabentem», es va lamentar Ramos.

La universitat del futur

En l'actualitat, les universitats estan en un punt crucial de la seva evolució cap a la inclusió; més formació del professorat, investigació i una major atenció a la salut mental seran claus en aquesta revolució. La veritable transformació només s'aconseguirà quan cada estudiant, independentment de les seves diferències, aconsegueixi accedir-hi de forma equitativa i igualitària, i quan cada docent sigui capaç d'impartir classes amb metodologies flexibles i accessibles per a tot l'estudiantat en entorns lliures d'obstacles, ja que, com es destaca en el manifest de Fundació ONCE, «apostar per una educació veritablement inclusiva ofereix millors resultats acadèmics, socials i econòmics per a tota la societat».

De moment les universitats més inclusives podran acreditar-se amb un segell internacional de qualitat, segons va anunciar la responsable de Programes de Reconeixements de Qualitat de l'Agència Nacional d'Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA), Anabel Bonilla, durant la seva intervenció en el VI Congrés Internacional Universitat i Discapacitat de Fundació ONCE. Les interessades a obtenir el segell podran sol·licitar la seva avaluació per mitjà de l’adreça de correu electrònic sellosinternacionalescalidad@aneca.es.