L'exministre d'Educació de Portugal és una mica escèptic pel que fa a la revolució de les TIC a l'educació. Crato, llicenciat en Economia i doctor en Matemàtiques Aplicades, és conegut per divulgar la necessitat de la mirada científica per guiar els canvis en els sistemes educatius. No s'identifica com a polític malgrat haver estat ministre de Ciència, Tecnologia i Ensenyament Superior de Portugal entre el 2011 i el 2015, període en què va aconseguir pujar el rànquing del país a les proves PISA i TIMSS. Amb precaució i una mica de tendresa, apunta evidències doloroses en el panorama de l'ensenyament europeu i mundial. Hi ha un mal comú que creix i s'expandeix: l'empitjorament de la lectoescriptura i del rendiment acadèmic dels estudiants.

«L'educació no és un producte que funciona o no, són nens que no aprenen allò que haurien d'aprendre», Nuno Crato

A l'entrevista, Nuno vol deixar clar que la innovació per si mateixa no és una poció màgica que aconseguirà revertir tots els estàndards educatius que s'han perdut abans, durant i després de la crisi sanitària global. Segons les seves paraules, l'educació no és un producte que funciona o no, són nens que no aprenen el que haurien d’aprendre.

                                                      Entrevista a Nuno Crato al EnlightEd 22, Madrid

Per què els professors es rebel·len?

Nuno Crato serà a Barcelona el proper dissabte, 26 de novembre, al II Congrés d'Experts Docents organitzat per Fundació Episteme, una organització de professionals de la docència que advoquen per una recuperació del coneixement bàsic i profund com a base del desenvolupament competencial de l'alumne. Reben crítiques com que promouen una educació excloent d'alumnes menys afavorits, però defensen que el coneixement no ha de desaparèixer per facilitar el pas al nivell acadèmic següent, erradicant així, d'una revolada, el problema del fracàs escolar. Aquests professors rebel·lats diuen que cal treballar en la metodologia i millorar l'atenció individualitzada de cada alumne que ho necessiti, sigui quin sigui el seu origen o procedència, doncs tots mereixen accés al coneixement bàsic per poder desenvolupar-se com a persones crítiques i independents. Alguns docents han deixat de sentir que ho són i abandonen la seva professió cremats per no poder ajudar els alumnes amb temps, espais i eines adequades. De vegades, perceben que l'escola ha deixat de ser un lloc on aprendre per convertir-se en un espai de guarda i protecció de menors, on la tasca docent és, ara, més a prop de la de monitor d'oci i temps lliure, amb la nova missió d'entretenir els alumnes fins que es facin adults.

L’educació un reflex de la societat, i som el que som i no el que ens agradaria ser

Els models educatius europeus s'han sincronitzat amb les pautes d'Europa, però no tots els països tenim els mateixos antecedents d'escolarització. A Espanya li falten uns 150 anys d’escolarització obligatòria que encara ens passen factura. Allà pel 1619 Felip III va ordenar que se suprimissin els estudis de llatinitat als pobles i zones rurals perquè s'havia detectat que els fills dels pagesos que acudien a les escoles desatenien les ocupacions per a les quals havien nascut (Cárceles, 1987). La por que l'ensenyament de qualitat alterés l'equilibri social del moment va propiciar que els que ostentaven el poder decidissin dificultar l'accés a nivells superiors d'estudis i cancel·lessin les escoles que s'havien creat en l'etapa anterior. Espanya va entrar en un empobriment i relaxació moral durant gairebé tres segles, mentrestant els grans Estats europeus reinventaven l'escola elemental i reconstruïen una nova metodologia didàctica, generadora de valor social i econòmic.

Una altra tendència corrosiva en el nostre sistema administratiu i polític és la manca de consens per una educació autènticament pública, equitativa i inclusiva

Malgrat internet i el currículum per competències, aquesta por continua i es reflecteix en el color i l'origen dels nostres polítics. Ens falta criteri cromatològic en l'origen dels polítics, i afegiria que també en el dels docents, perquè encara no he vist claustres amb professors d'origen immigrant que coneguin llengües africanes o que portin hijab. És fàcil fer plans d'inclusió i acolliment per als altres, però és més complicat cercar evidències del sentiment d'inclusió real entre els equips docents de més d'un centre.

Docents-escola-Estat, cada element justifica l'existència de l'altre

A banda dels 150 anys d'endarreriment escolar, convertits en quelcom endèmic a la nostra cultura, hi ha una altra tendència corrosiva en el nostre sistema administratiu i polític: la manca de consens per una educació autènticament pública, equitativa i inclusiva. La política educativa és una llança per enderrocar el partit de l'oposició, sigui quin sigui, les legislatures són un torneig medieval on sempre hi ha baixes en forma de generacions d'alumnes que pateixen les conseqüències de l'experimentació neoliberal i de la deriva que desenvolupen els polítics, d'acord amb criteris que semblen venir d'un més enllà inqüestionable anomenat Europa. I és que els altres països europeus semblen més llestos, més educats que nosaltres, que per fi hem superat la vida rural a favor d'una vida urbana avançada i inundada de pobresa extrema i immigració desnonada, que cal mantenir entretinguda perquè no progressin com a ciutadans de primera.

Personalment, crec que el mal comú que creix de manera descontrolada és la pobresa. Les noves formes d'exclusió social són un càncer en plena metàstasi per a tota la societat i l'educació una simple tireta incapaç de curar tants teixits afectats. Aquesta pandèmia social no només implica els docents cremats i fastiguejats, està afectant els alumnes i la seva salut. El problema és molt més gran que l'abandó escolar, és l'abandó de la vida. Els adolescents no és que no vulguin estudiar, és que ja no volen viure. Onze joves se suïciden cada dia al nostre país, en comptes d'anar a escola. Una realitat terriblement dolorosa, una impotència per a la qual no hi ha tireta sanadora davant d'aquesta epidèmia de desesperació, així que a qui li importa si el teu fill aprova o suspèn i si el coneixement és veritable o no, quan l'opció de futur del teu fill és la mort. No és demagògia, és realitat i un crit per prendre's seriosament el fet que una educació abandonada i precària també mata.

Ens queda l'esperança de persones com Nuno Crato, que des de la visió científica i pragmàtica, i una envejable serenitat, poden marcar el camí cap a noves didàctiques operatives i inspiracionals per als docents, abandonats en un caiuc enmig d'un oceà d'ensenyament a la deriva.

Fonts

Cárceles, C. (1987). «Gracián: la pedagogía del triunfo», Historia de la Educación, 6, 171-182.

Imatge i vídeo: INÈDIT AGENCIA

II Congrés d'Experts docents

Nuno Crato

Article d'Àngels Gallardo