El camí cap a l'escola és un dels espais comuns que famílies i estudiants comparteixen en el seu dia a dia. Poder anar i tornar sol a l'escola sent menor en una ciutat implica deixar de banda moltes pors, desenvolupar habilitats com l'atenció i el sentit comú i, sobretot, comptar amb camins per poder fer-ho.

Segons les dades disponibles a nivell nacional, tan sols un 17 % de nens i nenes menors acudeixen sols a l'escola a Espanya; la resta es desplacen en transport públic o privat amb els seus familiars, o els acompanya un germà o un altre adult, independentment de la distància on es trobi el centre.

A Palència un grup de recerca del departament de Pedagogia de la Universitat de Valladolid ha posat en marxa el Laboratori urbà per a la mobilitat escolar sostenible, un projecte que té com a objectiu identificar els hàbits de mobilitat escolar de les famílies palentines, i proposar solucions encaminades a la promoció d'una cultura de la sostenibilitat, així com posar en marxa accions per millorar la mobilitat sostenible en els entorns escolars.

A Inèdit parlem amb una de les investigadores que signen l'estudi, María Tejedor, que ens comparteix els principals resultats de la recerca i possibles solucions que estan implementant.

Pregunta: Què ha motivat la creació del «Laboratori urbà per a la mobilitat escolar sostenible»?

Resposta: La idea ve de la necessitat de vincular la pedagogia escolar amb la social, que sempre s'han considerat com dos mons a part dins l'educatiu, ho veiem a la famosa classificació de Philip Hall Coombs, que va categoritzar els sistemes d'ensenyament en educació formal, no formal i informal. La necessària evolució d'aquesta classificació ens va fer enfocar-nos a trobar formes de vincular aquests dos mons, des d'allò comunitari i familiar. D'altra banda, l’àmbit social és quelcom molt actiu i dinàmic on és més senzill innovar, mentre que l'escola de vegades es presenta com un lloc inaccessible. Des de la pedagogia escolar sempre abordem l'escola des de les fronteres, les resquícies, des dels patis, els entorns escolars… tots ells llocs comuns on la innovació és més senzilla, d'aquí la nostra preferència per aquest enfocament.

També hem posat el focus en la mobilitat escolar perquè és ja gairebé una tradició pedagògica des que Francesco Tonucci va iniciar aquest camí amb el seu llibre La ciutat dels infants. Hi ha molta investigació sobre això, però només cal veure com es col·lapsen els col·legis a les hores d'entrada i sortida per dilucidar algunes conseqüències de tenir camins poc accessibles per a infants. Això va ser el que ens va animar a llançar aquest projecte.

P.: De tots els resultats que heu obtingut, quins en destacaries? Què suggereixen aquestes descobertes?

R.: Encara estem desgranant les dades, interpretant i contrastant amb grups de discussió, però alguns resultats reveladors assenyalen que entre el 31 i el 47 % de les famílies palentines es desplacen en vehicle propi, i triguen uns 10 minuts quan caminant trigarien entre 12 i 20 minuts a recórrer la mateixa distància, per la qual cosa moltes vegades no és una qüestió de temps, sinó de presses i d'hàbit. Aquesta dada és la que hem de modificar perquè al cap i a la fi és una qüestió educativa i cultural.

Tan sols el 7 % dels nens i nenes palentins caminen sols

Una altra dada destacable és que tan sols el 7 % dels nens i nenes palentins caminen sols, per la qual cosa la majoria van acompanyats de familiars, en canvi, dins el mateix col·lectiu el 65 % es queda sol a casa a estones, i sempre amb un dispositiu electrònic. D'aquí deduïm que les famílies tenen la sensació que si els nens són a casa connectats estan segurs i protegits, mentre que si van sols pel carrer això és perillós. Això ens ha permès predir algunes de les motivacions que hi ha darrere d'aquesta protecció: d'una banda la por al trànsit, i de l'altra als raptes, segrestos i actes violents que formen l'imaginari amb què han crescut les famílies, mentre que no hi ha cap por als perills d'internet i a què un nen utilitzi un dispositiu quan està sol a casa.

«Les famílies tenen la sensació que si els nens estan a casa connectats estan segurs i protegits, mentre que si van sols pel carrer això és perillós»

P.: A partir de quines edats considereu que un nen o nena pot anar sol a l’escola?

R.: Això és una mica relatiu perquè cal valorar la distància, els perills del camí, les hores del dia, i sobretot si hi ha una xarxa de suport. També depèn una mica de la pròpia criatura i especialment de la cultura, ja que al Japó, per exemple, els nens comencen a agafar el metro sols des dels 3 anys. Aquí a Espanya també depèn una mica de la mida de la ciutat, però en general el centre escolar no sol quedar tan lluny o hi ha transport públic, per la qual cosa es calcula que a partir dels 7 anys es pot començar amb aquests hàbits d'autonomia.

P.: Quin paper poden assumir els comerços en aquest projecte comunitari de fer més segures les rutes escolars?

R.: Tot just aquesta setmana estem començant a crear una xarxa de comerços amics dels camins escolars, tot i que serien amics de la infància en general. Els que s'adhereixin a aquesta proposta comptaran amb un logotip identificable pels nens i nenes. Aquests llocs poden ser punts de trobada, llocs de reunió, llocs que acullin els nens que esperen els seus pares, on fer trucades si no es porta un mòbil a sobre, portals per aixoplugar-se si plou… en definitiva, llocs on s'atén bé la infància. D'alguna manera ja hi ha comerços que realitzen aquesta tasca, que ajuden els infants en el seu camí cap a l'escola, pel que en realitat es tracta d'oficialitzar aquesta tasca que el comerç de proximitat ja fa.

Els comerços de proximitat poden ser llocs amics de la infància en les rutes escolars

P.: Quin avantatge té que els nens vagin sols a l'escola?

R.: Té molt a veure amb els processos d'autonomia i de maduració; quan una persona camina sola i sap anar per una ciutat això ja és un aprenentatge, i d'altra banda té a veure amb la socialització, quedar amb amics i aprendre a buscar-se la vida. També hem observat que quan els nens van sols al col·legi estan pendents dels semàfors, els passos de vianants i dels perills, mentre que quan van amb les famílies no n'estan pendents, per la qual cosa aprenen a valorar els riscos i com moure's per la ciutat. A més, estem veient les conseqüències d'una alta sobreprotecció en la infància que ens assenyala també l'informe PISA; no saben anar a comprar, no saben agafar un autobús o un tren, per què? Doncs perquè van acompanyats dels seus pares fins que ja els fa vergonya, però moltes vegades si per les famílies fos anirien acompanyats fins als 20 anys. Això el que provoca és que es limitin els seus processos d'independència naturals.

«Estem veient les conseqüències d'una alta sobreprotecció en la infància; no saben anar a comprar, no saben agafar un autobús o un tren…»

P.: Quins perills poden estar presents en la ruta cap a l'escola, i com es pot protegir els nens d'aquests perills?

R.: Hem identificat perills físics reals i els estem introduint en un mapa. Hem creat una aplicació amb les rutes més transitades, els punts de trobada, els comerços de proximitat i també els perills. Estem fent un informe per passar-lo a l'ajuntament, amb aspectes a millorar per fer més segura la ciutat com ara voreres estretes, passos de vianants sense visibilitat, encreuaments perillosos… i després hi ha la por a la pròpia seguretat com ara raptes, segrestos, pèrdues, abusos sexuals… cosa que implica treballar amb les famílies perquè creiem que és això el que realment suposa una limitació a l'autonomia de les criatures més que el tema del trànsit.

Els perills contra la integritat física dels nens és la por que impedeix a les famílies deixar-los que vagin sols

P.: Quines accions esteu implementant a la ciutat o teniu pensat implementar en el futur per fer que les rutes siguin més accessibles per a la infància?

R.: El projecte és de recerca i acció participativa i portem gairebé un any. Hem fet escoles de famílies, formació del professorat i a les aules amb els nens i nenes, hem senyalitzat algunes rutes, hem realitzat més de 800 qüestionaris gràcies als quals hem identificat les rutes més transitades. També tenim pensat treballar amb la policia local perquè faciliti la mobilitat sostenible ampliant el temps per al vianant en els passos zebra, declarar zones protegides del trànsit a determinades hores, entre altres mesures.

P.: Quants col·legis estarien implicats en aquesta transformació?

R.: Aquí a la capital hi ha 24 col·legis i hi ha diverses fases. De moment hem llançat alguns reptes als centres escolars. Cada any participem en la iniciativa Streets for kids que consisteix a deslliurar de trànsit durant tot un dia els carrers i d'aquesta manera les classes es poden fer fora.

P.: Aquest tipus de ciutat que proposeu pot ser replicable en altres ciutats?

R.: Nosaltres no hem fet res que no s'estigui fent en altres ciutats espanyoles i europees. És totalment aplicable en qualsevol municipi, però ha de ser una experiència contextualitzada. Aquí el primer que hem fet és palpar la realitat mitjançant qüestionaris i grups focals. A partir d'això dissenyes el projecte a mida de les necessitats de la zona; del volum de trànsit, de les pors de les famílies, les edats dels infants, i segons la realitat de cada col·legi. Necessites tenir una bona foto de la realitat, i a partir d'allà treballar per transformar.

«Necessites tenir una bona foto de la realitat, i a partir d'allà treballar per transformar»

P.: Hi ha altres ciutats amigues de la infància a Europa que es puguin prendre com a referència?

R.: Sí, a Europa i a la mateixa Espanya; Pontevedra és un bon exemple de ciutat sostenible adaptada per a nens. I als països nòrdics en general hi ha molta tradició de dissenyar camins escolars, i d'implementar programes a ciutats per a la sostenibilitat.