Educació i protestes a França, causa o efecte?

En poc temps hem comtemplat perplexos des de les manifestacions de les armilles grogues fins a les violentes revoltes després de l’assassinat d’un jove de 17 anys per la policia francesa, conegudes com la «revolució dels suburbis». Joves i nens francesos es van llançar al carrer durant setmanes, causant pèrdues econòmiques enormes per actes vandàlics que han deixat un país commocionat i moltes preguntes pel camí. Avui parlem amb Elisabeth Ayala, periodista especialitzada en cultura xinesa i protocol internacional, que resideix entre París i Niça, i amb la que volem aportar una mirada diferent de les darreres manifestacions a França, com sempre analitzant el paper de l'educació dels joves i de la relació amb les famílies en aquesta crisi sense precedents per al govern francès.

Pregunta: Es pot dir que França té cultura de protesta? Com sorgeix i com es manifesta?

Resposta: Això ens ve de la Revolució Francesa, el rei en aquell moment no va saber tenir cura dels ciutadans i es va decidir enderrocar-lo i crear una república. La nostra percepció de l'Estat és com si fos un ens superior que ha de protegir tothom igual i al qual se li exigeix sempre. No negociem de primeres com sí que ho fan altres països. A França, primer ens expressem, protestem i després ja veurem quina resposta ens ofereix l'Estat. Tenim una actitud de grup que té arrelada la protesta com una cosa bona, fins i tot quan és violenta. La llibertat és quelcom que obsessiona els francesos i és molt important en la nostra cultura. Aquesta llibertat l'expressem primer en forma de protesta. Això ens genera una personalitat molt individual i pessimista, d'hipercrítica constant.

Accés a l'entrevista completa a Elizabeth Ayala al nostre canal de Youtube. Subscriu-te!

P.: Un comportament de protesta està construït. Què té a veure l’educació en aquest comportament social?

R.: Molt; l'educació és rígida i centralitzada, l'assignatura de Filosofia és molt important i es focalitza en el pensament crític i en desenvolupar el procés de qüestionar i argumentar totes les idees plantejades. Però el professor és algú fred i distant i juga un paper d'administrador més que no pas de guia o d'acompanyant en el procés. Els alumnes estan sols i es treballa de manera individual i estandarditzada, perquè així s'entén que s'exerceix el dret a ser educat. Però s'educa en un sentiment de competició entre tots els alumnes i això pot generar patiment en alumnes que tenen dificultats d'aprenentatge.

P.: Com es gestiona l'acolliment de l'alumnat migrant a França?

R.: Novament intervé aquí l'obsessió per la igualtat i per la llibertat de ser iguals. És un concepte complicat de definir, però la igualtat per als francesos vol dir que no podem expressar les nostres diferències vers els altres perquè això pot produir diferències i manca de llibertat, que són els principals valors de la República Francesa. Per això, no es pot expressar la llibertat individual perquè pot ofendre la llibertat dels altres. Això s'ha traduït en l'educació en allò que es coneix com a «aula única», les aules s'organitzen per edats sense tenir en compte el coneixement de la llengua o dificultats d'aprenentatge o altes capacitats, i això genera molts problemes i fracàs escolar.

P.: Una igualtat asfixiant que crea desigualtats molt grans. Per què no es poden expressar les diferències a l'escola?

R.: A França, en nom de la fraternitat i la igualtat, una altre cop, els francesos se senten com un poble unit però indivisible. Les diferències no poden ser expressades a l'espai públic. L'escola s'entén com a espai públic, per la qual cosa està prohibit portar-hi o expressar particularitats de la teva cultura o religió. Això crea conflictes en cultures que tenen formes d’expressió molt fortes, perquè no se senten representades. No és permès a França recopilar dades de nacionalitat, religió o ètnia, així que no sabem quantes persones musulmanes o catòliques hi ha perquè a ningú no li importa, tu pots ser el que vulguis en el teu espai privat mentre no ho expressis en un espai públic.

P.: Després de les darreres protestes on han participat nens menors d'edat, el govern francès s'ha plantejat canviar lleis respecte a la responsabilitat de la família sobre els fills. Quin paper té la família a l'escola?

R.: Cap, la família no participa ni col·labora amb el col·legi més que en les activitats extraescolars o en temes de logística en excursions i altres. L'única comunicació entre el professor i la família sol ser mitjançant l'agenda escolar que el nen porta cada dia de casa a l'escola. Les famílies esperen que els fills treballin de forma individual i autònoma, «fent el que han de fer», així s'han criat els que avui són pares i, malgrat que està sorgint una nova cultura més emocional i permissiva, en general, una família francesa és igual que un organisme públic, tots fan el que els toca i no esperen comportaments diferents. La part emocional s'expressa de manera íntima i individual. Després de les protestes tan violentes d'aquestes últimes setmanes sí que s'ha dit que es prepararan lleis noves que indiquin quin paper han d'exercir els pares amb els fills. De tota manera, molts pares van sortir als carrers a buscar els seus fills i se'ls van emportar a casa, hi ha moltes imatges que ho corroboren. Les xarxes socials van fer aquí un efecte crida com mai abans havia passat.

P.: Com és el jove francès del segle XXI? Per què surt al carrer a protestar?

R.: Per la desil·lusió, els joves pateixen atur i estan farts de no tenir expectatives de futur. I tot això malgrat que França és un dels països on hi ha més drets i avantatges socials. El govern francès ha invertit en habitatge social, serveis socials gratuïts, com l'educació, però això no ha aconseguit millorar les condicions de vida de les persones que viuen als suburbis. Les xarxes socials han estat molt importants en les últimes protestes, de fet, el govern va demanar a les empreses que gestionen les principals xarxes socials que no difonguessin notícies, i les d'origen americà ho van fer, però TikTok va continuar funcionant. Abans ens manifestàvem igual, sortíem dels nostres barris conflictius a barallar-nos amb altres joves d'altres barris o contra la policia. Això ho tenim assumit. Però, en les darreres protestes el nivell de violència i de vandalisme va ser exagerat, tant que van cridar a la calma els mateixos traficants de drogues dels suburbis perquè afectaven el seu negoci de venda de drogues. És una cosa molt arrelada als barris més desafavorits, on hi ha un gran nombre de nens que treballen per a aquests traficants. El sistema educatiu ha fallat i no aconsegueix resguardar els nens d'aquelles bandes. Els joves estan enfadats i senten que no tenen res a perdre. Aquest sentiment forma part del que deia abans, d'aquesta actitud negativa davant la vida; de fet, França és un dels països on es consumeixen més antidepressius de tot Europa. Actualment, el jove francès és més apolític que en la nostra generació, no s'identifica amb la política ni amb els mitjans de premsa i s'expressa per mitjà de les xarxes socials. El sistema educatiu ha de canviar i adaptar-se a la nova realitat i a les necessitats dels joves d’avui dia, donat que és massa rígid i jeràrquic.

Les protestes semblen haver marxat de vacances, han desaparegut de forma sobtada, però atesa la cultura de protesta arrelada al nostre país veí, segur que no trigarem a presenciar nous avalots. De moment, cal esperar que la tornada a l'escola per al proper curs 2023-2024 sigui normal i sense violència, almenys així ho desitgem des de la nostra redacció.