Dona, angoixa i societat. Entrevista a Anna Boyé

Editorial

Aquest any al nostre país la celebració del 8M queda terriblement entelada pels efectes de la ignorància i la manca d'humilitat d'algun «membre» de l'actual govern. Si a més pensem en la situació de guerra a Europa que ha causat la fugida de milions de dones i nenes desplaçades fora del seu país davant la mirada passiva de la comunitat internacional, la celebració del dia vuit de març és, fins i tot, dolorosa. Sentir-se indignada, defraudada i una mica cansada de discursos construïts des de la violència verbal pot ser normal en una celebració com aquesta. A INÈDIT EDUCACIÓ volem aportar una mirada pacificadora i reflexiva sobre la dona i les formes de convivència en equilibri que han existit i es mantenen actualment, malgrat la situació mundial.

Anna Boyé, fotoperiodista i antropòloga, ha fotografiat durant més de vint anys la dona en contextos religiosos, etnogràfics i urbans. Un dia va decidir dedicar la seva vida a la recerca de comunitats matriarcals pel món per entendre el paper de la dona a la societat. Des de llavors, ens ha presentat la comunitat minangkabau de Sumatra, la remota comunitat de dones mosuo, a la Xina, els darrers descendents directes dels inques, les comunitats quero i huilloc del Perú andí, les dones juchitecas de Mèxic i la comunitat bijagó, de Guinea Bissau. Podeu seguir els seus viatges a la seva plataforma, matriarcados.com, o bé descarregar els ebooks dedicats a cada comunitat que us indiquem a la bibliografia d'aquest article.

Pregunta: Anna, per què el menyspreu i el maltractament a la dona és una constant en la història de la humanitat?

Resposta: Bé, això no és del tot cert. Com antropòloga podria parlar de teories científiques del naixement del patriarcat i les raons diverses que van donar peu al seu inici i consolidació, però no sóc de teories. La nostra mirada històrica com a espècie és molt petita i limitada. El nostre record com a civilització és molt curt i té moltes llacunes. Hi ha evidències d'organitzacions humanes ancestrals basades en el consens i la col·laboració entre l'home i la dona.

P.: Vull fixar-me en la relació mare-filla, per què es repeteixen les relacions tenses i complicades entre mares i filles? És un problema generacional?

R.: L'educació d'abans no és la que tenim avui dia, era una educació rígida i les nostres mares no van aprendre a relacionar-se, no és que hi hagi mala intenció o mala voluntat. Les mares sempre volen els seus fills i filles, però no som perfectes. Ara, el que és important és basar-nos en el respecte, encara que no aconseguim posar-nos d'acord, si hi ha amor i diàleg es pot suportar. Les mares replicaven conductes apreses de manera cultural. Ara que sóc àvia he entès com n'és de difícil créixer, el temps que comporta. Quan ets mare no tens aquest temps, el dia a dia t'arrossega i no perceps el creixement dels teus fills com ho fas quan ets àvia. Si haguéssim tingut orientació per saber com observar els nostres fills i filles podríem haver desenvolupat una altra actitud, però si ningú no t'ho explica tu no ho aprens. Per exemple, la societat minangkabau té prohibit enfadar-se i hi ha normes que ho recorden a les escoles i a la família. Enfadar-se no és una opció.

P.: En la relació de la dona amb altres dones, sembla que no avancem, que el feminisme ha fracassat a l'hora d'unir-nos a totes i a tots. Algunes dones en rebutgen altres per les seves creences, la seva cultura o les seves preferències. Què ens manca per aconseguir un consens femení integrador?

R.: Això passa perquè manca el respecte, el diàleg, el consens. Som el fruit de la societat on hem viscut, així ens han educat. Les dones continuen sent enemigues entre si, això està canviant, però molt lentament. Les dones no s'escolten les unes a les altres, es mostren agressives com ho han fet els homes. Aquesta societat és molt ràpida i això ha generat una generació de persones impacients. Sense tranquil·litat no hi ha consciència ni tampoc escolta, i saber escoltar és fonamental. Hem de tenir paciència els uns amb els altres i no voler que els canvis siguin immediats. Hem de desenvolupar sentit de grup, i pensar en els altres, som una comunitat i necessitem temps per canviar. Aquesta inquietud és allò oposat a la pau, a la tranquil·litat que es viu a les societats matriarcals. Per això em sento bé quan hi soc: perquè es respira una pau que ho inunda tot. Tanmateix, a Occident es respira guerra, sempre estem en guerra d'alguna manera.

P.: No tenia previst parlar de la guerra, però tinc la sensació que hi ha forces que s'entesten a continuar vives en el segle XXI, fomentant la violència i promovent la guerra. De vegades sento ira, d'altres una impotència descoratjadora, les noves generacions estan desbordades i les notícies sobre suïcidis ens trenquen tots els paràmetres en educació. Sento que hem traspassat un límit i cal actuar d'alguna manera

R.: La nostra generació ha estat molt dura, la dels nostres pares encara va ser pitjor. Però hem de veure les coses amb una perspectiva més distant, no podem mirar l'actualitat com una dualitat del que és bo i el que és dolent. Tot plegat és una relació entre el caos i l'ordre. Potser, ara estem en un moment de caos, però després arribarà l’ordre. Hem de viure des de l'«ésser» i no des del «tenir»; aquest sentiment és el que impera a les comunitats matriarcals, que s'allunyen del límit del dia a dia i viuen com en una continuïtat, com en una consciència que supera qualsevol concepte del «tenir». No podem mirar des del desànim perquè tot forma part del ritme de la vida: allò bo i allò dolent, caos i ordre… Cal trobar el camí del mig, tot i que la nostra societat sempre vagi cap a un costat o cap a un altre, perquè les notícies tendeixen a focalitzar allò destructiu i allò negatiu de la nostra espècie. Cal obrir-se i allunyar-se per poder analitzar el que tenim de bo; aquí també hi ha famílies matriarcals però no formen un teixit social, tot i això hi ha famílies i comunitats al nostre país on, per raons econòmiques o polítiques, les dones s'han empoderat i han estat reconegudes, normalment més pels seus fills que per la societat o els marits, però hem de mirar amb calma per poder apreciar tot allò que conviu de bo a prop nostre.

Anna Boyé ha recorregut el món a la recerca de respostes sobre el paper de la dona com a membre de la comunitat i com a motor de la societat. Personalment crec que les ha trobat, car transmet pau quan parles amb ella. Fa molts anys que ens coneixem i totes dues hem suportat situacions difícils com a treballadores, com a mares, com a dones soles i independents… En fi, a mi em queden molts quilòmetres per recórrer fins assolir el camí del mig.

Bibliografia: 

Web matriarcados.com 

Ebook: Las herederas, Anna Boyé versión Kindle

Ebook: Comunidad Bijagó, Anna Boyé, versión Kindle

Ebook: Comunidades Quero y Huilloc, versión Kindle

Reportatge i vídeo, INÈDIT AGÈNCIA