La mobilitat internacional per motius acadèmics és una experiència educativa que tradicionalment associem amb l'etapa universitària, però, en l'actualitat són moltes les famílies espanyoles que opten per enviar els seus fills a l'estranger ja des de l'adolescència. La necessitat de preparar-los el millor possible per a un món cada vegada més exigent, on el domini d'almenys una llengua estrangera ja no constitueix un valor afegit sinó un requisit gairebé imprescindible per accedir al mercat laboral, porta a les famílies i als estudiants a apostar des de la secundària per aquesta opció. Cursar un semestre o un any educatiu sencer a l'estranger ajuda l'alumne a refermar i perfeccionar els seus coneixements de l'idioma del país de destinació, i a adquirir aptituds per a la vida que eduquen en l'autonomia i la responsabilitat.

Tanmateix, la immersió en una cultura diferent i el coneixement d'altres mètodes educatius són alguns dels beneficis que s'associen a aquesta experiència acadèmica internacional.

A Inèdit parlem amb Pablo Martínez de Velasco Astray, president d'AECAE (Agrupación Educativa de Cursos Académicos en el Extranjero) i ASEPROCE (Asociación Española de Promotores de Cursos en el Extranjero), que comparteix amb nosaltres algunes dades sobre aquesta nova tendència, cada vegada més creixent al nostre país.

Pregunta: Com està el panorama de la mobilitat d'estudiants d'ESO i Batxillerat en l'actualitat? De quines xifres parlem?

Resposta: Cada any uns 15 000 alumnes d'Espanya se'n van a cursar un any acadèmic fora, generalment són de 4t d'ESO i 1r de Batxillerat. El 95 % dels estudiants prefereixen cursar aquest any escolar en països de parla anglesa, tot i que darrerament també està creixent lleugerament el nombre d'estudiants que se'n van a Alemanya o a França, però sobretot el que busca la gent és millorar el seu anglès; el 59 % van als Estats Units, el 20 % a Irlanda, el 15 % al Canadà, i tan sols el 6 % a Gran Bretanya.

A Espanya cada any 15 000 estudiants menors d'edat surten a cursar un any acadèmic a l'estranger

P.: La situació preCOVID i postCOVID és similar, o la pandèmia ha canviat alguna cosa?

R.: En termes estadístics, l'any passat va ser una bogeria, les xifres van sobrepassar les del 2019, però aquest any ja s'ha normalitzat, i hem tornat a les xifres inicials d'abans de la pandèmia. El que va passar el 2021 és que la gent venia d'un confinament llarg amb restriccions que van limitar molt el moviment, la qual cosa va fer que la necessitat de sortir i moure's més augmentés, i això s'ha vist reflectit també en els adolescents, que després de mesos de classes en línia i sense la possibilitat d'interrelacionar-se amb els seus iguals excepte mitjançant una pantalla senten la necessitat de viure una experiència intensa i diferent, com la mobilitat internacional.

P.: Quins països són els més sol·licitats pels estudiants espanyols?

R.: Són els mateixos de sempre, i els Estats Units sobretot. Hi ha hagut una lleugera pujada d'Irlanda i Canadà que compensa una mica el Brexit, que ha provocat que baixin les sol·licituds al Regne Unit; de fet, és molt destacable el 20 % d'Irlanda sent un país petit, davant el 6 % de Gran Bretanya.

EUA, el país favorit per estudiar dels adolescents espanyols

P.: Quins recomaneu vosaltres i per què?

R.: Jo no aconsello un país per sobre d'un altre, ja que hi ha moltes variables a considerar i cap cas s'assembla a un altre. Influeix l'edat, ja que normalment si són més petits prefereixen estar més a prop; i després hi ha molts nois i noies que poden tenir TDAH, TEA o altres tipus de necessitats especials, així que un programa més flexible com el dels Estats Units o Canadà els pot anar bé a uns i a altres no.

A Irlanda normalment si vas amb una mitjana de 7 tornes més o menys amb la mateixa mitjana, i això pot agradar a algunes famílies que consideren que el nivell d'exigència del programa s'assembla al sistema espanyol. Tot i que en realitat el sistema espanyol no s'assembla a cap altre, dons aquí, depenent de la comunitat autònoma, pots tenir més o menys assignatures, es pot arribar fins i tot a les 13 matèries per any en aquelles comunitats on s'afegeix una tercera llengua. Mentrestant, al Canadà, per exemple, mai en donen més de 4 alhora. D'altra banda, el sistema anglès pot ser més complicat per a espanyols, ja que a 4t d'ESO fan una mena de revàlida, tot i que hi portis un any segons la persona potser pugui resultar difícil superar-la. Per això, Anglaterra és més popular entre els de 1r i 3r d'ESO, ja que a partir de 4t es complica. Sobretot ara, que amb el Brexit s'ha encarit encara més. Igualment hi ha moltes famílies a les quals els agrada el sistema d’ensenyament anglès; els seus internats són els més populars en aquest sentit.

D'altra banda, hi ha diferència de preus, i curiosament un programa dels EUA és el més barat, ja que a partir de 10 000 € te'n pots anar un any sencer; Irlanda és més elevat sent a més de la Unió Europea; i Canadà i Gran Bretanya són els més cars. Aquesta diferència de preus entre EUA i la resta es deu a què en aquest programa peculiar del govern americà les famílies d'acollida que hi participen són voluntàries. A més, molts nens trien anar als EUA per la cultura televisiva, pel cinema, i per moltes coses que han sentit o llegit sobre el país, sens dubte és un país molt atractiu per a ells.

P.: Comentes que els EUA tenen un dels programes més barats, quin és el país amb el programa de mobilitat més car? Què cobreixen aquestes quotes?

R.: Crec que podria ser Suïssa, on he vist uns internats la quota anual dels quals arriba als 120 000 €; diria que és el més car que he vist.

Generalment, el preu et cobreix l'educació al col·legi i l'allotjament. En un programa normal com el dels EUA les despeses personals van a càrrec de la família. Els nois no reben cap tipus de paga per a comprar roba o per a oci. Als programes d'alta gamma com els de Suïssa allà ja et cobreixen tot el que vulguis.

P.: Quin és el perfil de les famílies dels estudiants que opten per la mobilitat a l'ESO o a Batxillerat?

R.: Hi ha de tot. Generalment són famílies de classe mitjana, tenim casos de gent que potser vulgui gastar-se molt, però normalment són famílies que tiren de crèdits o de diners dels avis. Són gent que pensen que els diners invertits els recuperaran multiplicadament després en el futur, tant a nivell acadèmic com professional. I és que cursar un any acadèmic fora és com tenir dues carreres pràcticament, no només pel fet de convertir-se en una persona bilingüe, sinó també per la capacitat de poder raonar i resoldre problemes amb dues mentalitats diferents, i per la possibilitat de fer contactes internacionals i amics de molts llocs del món. L'altre dia vam veure que en un dels col·legis públics de Vancouver (Canadà) que té 800 alumnes reben cada any almenys 50 alumnes internacionals, de qualsevol país. A més, és un any intens lluny de la família, cosa que fa que es generin vincles i amistats fortes que poden durar tota la vida.

«Fer un any acadèmic fora és gairebé com tenir dues carreres»

P.: Quins són els principals motius que porten a una família a enviar el seu fill o filla a l'estranger a estudiar?

R.: Moltes vegades el principal motiu és la necessitat de dominar l'anglès. Però he de dir que l'experiència de maduresa no té preu; estem al juny i ara estan tornant, i moltes famílies que van acomiadar un nen ara reben un adult. Quan tornen, la majoria de vegades els estudiants ens diuen: «ens prepareu molt per anar-hi, però no per tornar». Els comiats després d'un any fora són molt durs, perquè aquest comiat significa que difícilment tornaràs a veure tota aquesta gent reunida al mateix lloc, ja que cada persona torna al seu país o regió; deixes enrere el teu any estatunidenc, irlandès o britànic, sabent que mai ho tornaràs a viure de la mateixa manera. A aquests estudiants fins i tot de vegades els costa reintegrar-se a la vida anterior, perquè tornen pensant que tot serà igual, però ja no són la mateixa persona, per la qual cosa la resta per a ells tampoc.

Quan tornen els estudiants ens diuen: «ens prepareu molt per anar-hi, però no per tornar»

P.: Què ha de tenir en compte un estudiant o una família a l'hora de triar destinació?

R.: El més normal és buscar el centre en funció de l'estil de vida que es vulgui portar: rural o urbà. Després, més que les assignatures (doncs són les mateixes a tots els centres d'una mateixa regió), l'important és fixar-se en les activitats, veure si hi ha aquelles que vol realitzar el nen o nena.

P.: El més freqüent és fer estades curtes d'un semestre o dos, però, hi sol haver estudiants que decideixen cursar tota una etapa educativa a l'estranger, com Batxillerat, per exemple?

R.: No és quelcom molt espanyol, normalment aquí la gent se'n va només durant un any acadèmic per viure l'experiència internacional, però no tota l'etapa educativa. Això és més propi d'altres països, els asiàtics, sobretot. A Europa en general es considera que en un any es compleix amb els objectius de ser bilingüe i de madurar. A més, a Espanya l'objectiu tampoc és estudiar en una universitat estrangera, com sí que ho és en altres països.

P.: Quins requisits han de complir especialment els menors d'edat per estudiar a l'estranger?

R.: Cada país té les seves normes. Hi ha alguns col·legis que potser et demanin una nota mitjana, i d'altres que no, però jo sempre dic que tot nen i nena té la seva destinació. Hi ha també destinacions de segona oportunitat, gent que no funciona acadèmicament en el sistema espanyol però potser sí pugui trobar un sistema en el qual s'aconsegueixi apujar-li la moral, l'autoestima i l'autoconfiança que ha perdut. A Europa no és complicat, només és qüestió d'aconseguir un bon assessorament i veure el que requereix cada cas.

P.: Un cop acabada la mobilitat, què s'ha de fer en tornar a Espanya?

R.: Per a tots els cursos a partir de 4t d'ESO cal fer la convalidació, i després a més segons el país de destinació hi ha uns tràmits de més o no. Tanmateix, fins a 3r realment no cal gran cosa, només presentar les notes.

P.: Detecteu algun obstacle o barrera que limiti la mobilitat per motius acadèmics dels menors d'edat a Espanya?

R.: Es pot dir que hi ha dues barreres que poden limitar la mobilitat: una de caràcter personal, en aquest cas no tenir la inquietud de voler conèixer un país nou ni el suport d'una altra família; i una altra de caràcter més econòmic, ja que hi ha famílies que no s'ho poden permetre, tot i que sigui quelcom que desitgin per als seus fills. Ens agradaria que això pogués ser més econòmic i accessible per a tothom, i que hi hagués més beques o ajudes que incentivessin aquest tipus de mobilitat.

D'altra banda, veig nois als quals els seus pares els donen aquesta oportunitat i la rebutgen per no voler sortir de la zona de confort, i a mi això em fa pena, ja que és una oportunitat que molts altres desitjarien tenir. Avui dia com a mínim cal dominar un idioma estranger, i si no el treballes des de la secundària sempre aniràs coixejant d'aquesta pota a mesura que creixis, ja que un cop entres a la universitat o l'FP arribes amb aquest dèficit i vas molt per darrere de la resta. La mobilitat internacional és una molt bona oportunitat per evitar-ho.

P.: Una possibilitat per reduir la burocràcia podria ser optar per establir convenis entre centres educatius espanyols i estrangers, què n'opines? Seria factible?

R.: És complex, ja que segons el país l'educació pública depèn d'un organisme o d'un altre: per exemple, als EUA i Canadà els col·legis depenen de l'institut escolar, que és el govern local o municipal; a Irlanda depenen del govern… per la qual cosa és una qüestió que s'ha de negociar entre governs. De tota manera, actualment a Espanya hi ha un conveni per poder convalidar aquí la formació acadèmica de l'estranger, i això no ho tenen tots els països. Pel que fa a l'àmbit privat és més senzill, ja que es basa en acords entre col·legis i tot depèn de les directives del propi centre.