Imatge capçalera: Luis Leardy Antolín, exnedador paralímpic i actual director de Comunicació i Relacions Externes del Comitè Paralímpic Espanyol

Ser esportista d'elit no és una carrera exempta de dificultat; es comença des de molt aviat a escalar dins l'escalafó del municipal al regional, de l'autonòmic al nacional, i finalment s'arriba a l'internacional. Guanyar en els jocs paralímpics o olímpics és al que aspiren molts esportistes que dediquen més del 80 % de la seva jornada a millorar la seva tècnica per convertir-se en asos de l'esport.

Luis Leardy Antolín, exnedador paralímpic i actual director de Comunicació i Relacions Externes del Comitè Paralímpic Espanyol, va dedicar més d'una dècada de la seva vida a la competició d'alt nivell aconseguint 3 medalles paralímpiques d'or i 1 de bronze a Seül 1988. Avui a Inèdit ens explica la seva experiència vital i com ha estat l'evolució de l'esport paralímpic al nostre país; passant de ser un esport «marginal» i poc valorat a ser avui dia una modalitat «àmpliament reconeguda» a nivell mundial, amb els jocs paralímpics com a escenari principal.

Pregunta: Parla’ns de la teva trajectòria com a esportista: quan vas començar a competir?

Resposta: Els meus primers contactes amb l'esport van ser a la infantesa i el practicava només a nivell utilitari, ja que tinc poliomielitis a la cama dreta (discapacitat física). Des de petit vaig aprendre a nedar, i de vegades jugava amb els meus germans al futbol o al bàsquet a la meva manera. No obstant això, en créixer una mica més em vaig interessar per la pràctica esportiva i vaig decidir practicar més seriosament. Vaig començar en solitari, i uns veïns nostres (nedadors olímpics) em van veure practicar a la piscina de casa i els va semblar que ho feia prou bé. Ells tenien un contacte a la llavors anomenada Federació Espanyola d'Esports de Minusvàlids, i em van animar a anar-hi a provar. Així va ser com vaig començar a entrenar en grup. Amb 13 anys ja vaig començar a competir en campionats nacionals, i amb 15 vaig fer el salt a la competició internacional.

Més endavant em vaig unir a clubs de nedadors de persones sense discapacitat. Així vaig estar uns quants anys, fins que vaig optar per canviar i unir-me a un grup d'entrenament de persones cegues de l'ONCE (Organització Nacional de Cecs Espanyols), ja que coneixia l'entrenador, qui a més va intervenir a favor meu perquè pogués entrenar amb ells encara que la meva discapacitat no fos visual. Allà va ser on em vaig preparar per als jocs de Seül 1988, la competició en què vaig aconseguir 3 medalles d'or i 1 de bronze. Vaig continuar competint també a Barcelona 1992 i vaig seguir uns cinc anys més, però ja només competint a nivell nacional.

P.: Com va ser l'experiència en els jocs paralímpics de Seül i Barcelona? Què va significar per a tu representar Espanya en aquest esdeveniment?

R.: Era tot molt diferent a com és ara. L'esport paralímpic era una activitat gairebé marginal, però el xoc va ser molt gran (de manera positiva). En arribar a la cerimònia d'inauguració a Seül i veure un estadi olímpic que feia només un parell de setmanes havia albergat els jocs olímpics i de sobte ser nosaltres els protagonistes, veure un estadi absolutament ple d'espectadors aplaudint-nos, doncs per nosaltres que estàvem acostumats que a les nostres competicions només hi fossin les nostres famílies en el millor dels casos, va ser impressionant i impactant.

Gustavo Sanchez Martinez (Mèxic) competeix als 200 m estils. Fotografia de Simón Bruty per a OIS/IOC (AP)

A Seül 1988 per primera vegada es van fer servir per a l'esport paralímpic les mateixes instal·lacions, i vaig tenir la sort de viure en primera persona aquest pas històric que es va donar gràcies a la gestió del llavors president del Comitè Olímpic Internacional, Juan Antonio Samaranch, que va fer tots els esforços perquè la ciutat que acollís els jocs olímpics també fes el mateix amb els paralímpics. Van ser moments de canvi dels que afortunadament vaig ser testimoni. No obstant, exceptuant aquestes grans cites, en aquell moment la resta de competicions eren molt precàries.

A Seül 1988 per primera vegada a la història els jocs paralímpics es van celebrar a les mateixes instal·lacions que havien acollit els jocs olímpics

P.: Com a esportista paralímpic, quins obstacles vas afrontar en el teu camí cap a l'èxit?

R.: Els obstacles habituals són la precarietat i la falta de mitjans. Entrenava en un club de persones sense discapacitat perquè les infraestructures per a les persones amb discapacitat eren inexistents, i després vaig tenir la gran sort d’arrimar-me a l'ONCE que com a entitat ofereix uns serveis de primer ordre mundial als seus afiliats, a diferència dels serveis de què disposen altres discapacitats.

«Entrenava en un club de persones sense discapacitat perquè les infraestructures per a les persones amb discapacitat eren inexistents»

En aquells temps el que trobava molt a faltar és que les grans discapacitats no tenien pràcticament cap possibilitat de fer esport, i molt menys esport d'alt nivell. Aquesta és una mancança que encara seguim patint, especialment en el cas de discapacitats físiques com persones en cadira de rodes, paràlisi cerebral i altres discapacitats semblants.

Els que anàvem als jocs paralímpics en aquella època teníem discapacitats que podem considerar lleus, i més facilitat per integrar-nos en grups de persones sense discapacitat, com vaig fer jo. La selecció era espontània, ja que la selecció espanyola reclutava entre els que veia entrenar, però no hi havia unes infraestructures, uns plans d'entrenament; fins al 1995 no existia el Comitè Paralímpic Espanyol; i la federació de la qual vaig parlar al principi es va desmembrar en petites federacions per tipus de discapacitat. Lògicament, amb aquest panorama al Consell Superior d'Esports no ens feien ni cas, ja que teníem moltes mancances organitzatives, i de recursos també.

P.: Sents que ara ha millorat la situació?

R.: Ha canviat moltíssim. He estat testimoni en primera persona de la gran evolució que ha tingut la imatge de l'esport paralímpic, ja sigui com a exesportista d'alt nivell o com a director de comunicació del Comitè Paralímpic Espanyol. De fet, Espanya està entre els països que millor tracten els esportistes amb discapacitat; tenim un pla ADOP de beques i serveis perquè els esportistes puguin dedicar-se a l'entrenament com a activitat principal; s'ha aconseguit que hi hagi esportistes paralímpics en centres d'alt rendiment (entre 60 i 70 esportistes amb discapacitat que entrenen en igualtat de condicions que la resta); els esportistes paralímpics han aconseguit tenir la consideració d'esportistes d'alt nivell; i la figura del guia per als esportistes cecs està reconeguda a l'estatut de l'esport d'alt nivell. S'han anat fent molts passos en general, fins i tot la imatge dels esportistes als mitjans de comunicació ha millorat molt en els últims anys, exemple d'això és la figura mediàtica de Teresa Perales, que ara té molt reconeixement social. A més, el suport de les empreses patrocinadores era inimaginable en la meva època, en l'actualitat veiem esportistes que són la imatge d'una marca; i els premis que es concedeixen en l'esport paralímpic en els campionats internacionals es regeixen pels mateixos criteris per a tothom.

«En l'actualitat Espanya està entre els països que millor tracten els esportistes amb discapacitat»

Crec que el panorama actual no té res a veure amb el d'aquells anys, cosa que no vol dir que no haguem de continuar lluitant. Encara queda molt camí per recórrer en l'accés a l'esport de les persones amb discapacitat en els nivells de base i de lleure. Hi ha una bretxa enorme aquí.

P.: Si haguessis de triar o destacar tres valors esportius que han tingut un paper significatiu en la teva carrera, quins serien?

R.: Treballar amb metes/objectius, el treball en equip i la solidaritat, que és molt notòria sobretot en l'esport de persones amb discapacitat.

P.: Quina és la principal funció del Comitè Paralímpic Espanyol?

R.: El Comitè Paralímpic Espanyol té una naturalesa anàloga al Comitè Olímpic Espanyol, i en l'actualitat tant l'un com l'altre tenim com a fi primari organitzar l'expedició que vagi a participar als jocs olímpics cada 4 anys, i volem que els esportistes participin en les millors condicions possibles, perquè creiem que és una eina molt útil per transmetre valors positius a la societat per mitjà de l'excel·lent imatge dels esportistes amb discapacitat. El nostre objectiu és aquest: ser inspiradors per a la societat, i ho fem per mitjà dels èxits obtinguts i les històries que encarnen cadascun dels esportistes. Al final el que volem és aconseguir el reconeixement dels èxits d'aquests esportistes a nivell social i en els mitjans de comunicació, per premiar el treball i l'esforç que han fet aquestes persones per aconseguir les medalles. A més, creiem que això és també un aparador per visibilitat el que pot arribar a ser una persona quan es proposa un objectiu i treballa per assolir-lo.

Per aconseguir aquests objectius de reconeixement i d'inspiració intentem trobar les millors condicions per fer-ho possible, bàsicament mitjançant l'entrenament continu i la difusió en mitjans de comunicació. Així, durant els 4 anys de cada periode olímpic ens dediquem a facilitar-ho mitjançant el pla ADOP (patrocinis) per poder cobrir totes les necessitats dels esportistes (instal·lacions, fisioterapeutes, entrenaments…).

P.: Com valores la cobertura que fan els mitjans de l'esport paralímpic? Creus que se li dona prou difusió i visibilitat?

R.: Considero que la cobertura dels jocs paralímpics és bastant acceptable, però sí que és veritat que quan acaben els jocs caiem en l'oblit, i per això treballem també des del Comitè Paralímpic perquè això passi cada cop menys i que se segueixi reconeixent i traslladant els missatges no només durant els jocs, sinó també durant la resta del temps.

P.: Quin és el procés de selecció i classificació dels atletes paralímpics espanyols per als jocs? Quins requisits i criteris es tenen en compte?

R.: La responsabilitat última de fer la llista de seleccionats és de cada una de les federacions de cada esport. Quan hi ha campionats d'Europa i del món cadascuna d'aquestes federacions treballa pel seu compte, però quan es tracta dels jocs paralímpics el que fa el Comitè és parlar amb totes les federacions per establir uns criteris de classificació per a cada esport, que serveixen de guia perquè els i les esportistes puguin saber quan i com poden classificar-se per als jocs. Ara mateix acabem de publicar els criteris de classificació per als jocs paralímpics de l'any que ve (París 2024) en els quals s'estableixen unes marques mínimes.

P.: Quines expectatives hi ha de cara als propers jocs paralímpics? En quines disciplines creus que Espanya té una forta presència i possibilitats d'èxit?

R.: Treballem per aconseguir uns resultats similars als de Tòquio 2020, i si es pot millorar doncs encara millor. Creiem que estar en el top ten del medaller estaria molt bé a nivell mundial.

En els jocs paralímpics tant per presència d'esportistes classificats com per nombre de medalles que aconsegueix la selecció, els esports amb més participació són natació i atletisme. També és veritat que Espanya, en esports com el triatló, el tennis de taula o el judo per a cecs, assoleix molts èxits últimament.

D'altra banda, el bàsquet en cadira de rodes i el futbol per a cecs són esports d'equip que tenen molta tirada entre l'audiència i arrosseguen molts seguidors. Els tres equips que tenim actualment estan en fase de classificar-se, no ho tenen fàcil però esperem que ho aconsegueixin.

«El bàsquet en cadira de rodes i el futbol per a cecs són esports d'equip que tenen molta tirada entre l'audiència»

P.: Hi ha col·laboració entre l'esport paralímpic i l'esport olímpic?

R.: Tenim bona relació però no hi ha gaires projectes desenvolupats en comú. Aquí sí que potser és on ens porta una mica més d'avantatge la iniciativa privada; hi ha patrocinadors d'esportistes tant olímpics com paralímpics que de vegades organitzen esdeveniments inclusius en els quals tots dos grups participen en igualtat de condicions. Per exemple, Sanitas fa moltes accions d'aquest tipus, i Toyota té un equip d'ambaixadors format per esportistes olímpics i paralímpics. Jo crec que aquestes empreses són visionàries, fins i tot van per davant d'algunes institucions i mitjans de comunicació on és abismal la diferència de tractament de l'esport olímpic respecte del paralímpic.

P.: Per què hi ha una bretxa entre els premis econòmics que reben els esportistes paralímpics i els olímpics? Qui regula aquestes compensacions?

R.: Precisament això depèn una mica de nosaltres. Si fos una concessió estatal és clar que hauria de ser igualitària. De fet, quan hi ha medalles en campionats del món o d'Europa que depenen del Consell Superior d'Esports, s'estableixen uns criteris exactament iguals per a esportistes amb i sense discapacitat. En canvi, la compensació per les medalles olímpiques i paralímpiques no ve íntegrament de l'Estat, sinó que prové del Pla Apoyo al Deporte Objetivo Paralímpico (ADOP), formada per les aportacions dels patrocinadors, i només una part la posa el Consell Superior d'Esports (que és equitativa en ambdues modalitats). Nosaltres aspirem a seguir avançant cap a la igualtat de premis entre olímpics i paralímpics, i de fet hem avançat molt, a Tòquio vam arribar ja a uns 70 000 € per la medalla d'or, i encara que no hem assolit els 90 000 € dels olímpics, ens hi estem aproximant, sobretot tenint en compte que a Pequín partíem d'uns 10 000 €. Cal tenir en compte a més que el nombre de medalles paralímpiques és superior al de les olímpiques, per la qual cosa els diners disponibles s'han de dividir més, i la quantitat de patrocinis amb què compten els paralímpics en general sol ser menor.

«El nombre de medalles paralímpiques és superior al de les olímpiques»

P.: Comenta'ns alguna fita esportiva que t'hagi marcat o que recordes amb carinyo, ja sigui en la teva trajectòria com a esportista o en el teu paper de responsable de comunicació del Comitè.

R.: En l'àmbit professional recordo la meva tasca com a comentarista de les cerimònies d'inauguració dels jocs paralímpics de Pequín, de Londres i de Rio de Janeiro. A Tòquio no va poder ser per la pandèmia. A més, les audiències que vam tenir a Rio van ser espectaculars a TVE, per a mi va ser un moment molt especial ser allà i ser la veu de la cerimònia d'inauguració i que la vegin milions de persones.

P.: Finalment, quin missatge t'agradaria transmetre a la societat en general sobre l'esport paralímpic?

R.: Incidir en les passes endavant que estem fent, que la societat s'acosti a l'esport paralímpic i reconegui el treball diari d'aquests esportistes que s'esforcen per arribar on són, i sobretot, que continuem servint d'inspiració per a moltes persones al veure'ns a les seves pantalles, per tal que tota persona amb aspiracions es pugui veure reflectida en el nostre esforç i que hom pot destacar de la mateixa manera en l'entorn professional, personal, familiar o social.

Enllaços d'interès:

https://www.boe.es/buscar/pdf/2007/BOE-A-2007-14231-consolidado.pdf

https://www.paralimpicos.es/sites/default/files/inline-files/Criterios%20Nacionales%20de%20Selecci%C3%B3n%20PARIS%202024.pdf