Quatre experiències d'estudiants amb discapacitat a l'estranger
Persones amb discapacitat, persones en moviment
Totes les persones somiem, somiem anar més lluny o somiem arribar més amunt, segons els nostres desitjos més anhelats. N'hi ha que veuen el seu futur, o part d'ell, més enllà de les fronteres, i els qui el busquen al seu voltant. Avui volem parlar d'aquells la mirada dels quals s'enfoca a terres estrangeres, que somien arribar lluny i es projecten més enllà de les fronteres. Estudiants diferents en la forma de ser i d'estar, però que comparteixen casualment un aspecte de les seves vides: que tots han decidit llançar-se a l'aventura d'estudiar a l'estranger. Jorge, Anna, Gerardo i Belén van desafiar totes les barreres físiques i mentals per volar fora de casa.
A l'any tan sols una mitjana de 190 estudiants amb discapacitat se'n va a l'estranger per estudiar
No obstant això, no són els únics; segons les últimes dades facilitades pel Servei Espanyol per a la Internacionalització de l'Educació (SEPIE), en el període 2014-2020, 585 estudiants amb necessitats especials van sortir d'Espanya per realitzar programes de mobilitat en altres universitats. D'aquests alumnes, només al voltant d'un terç tenen discapacitat, la qual cosa representa una mitjana de 194 estudiants per curs durant aquest període esmentat, una xifra ínfima si es compara amb els 40 949 universitaris sense discapacitat que només en el curs 2019-2020 van sortir d'Espanya a altres universitats europees.
Aquesta infrarepresentativitat és també evidenciada en investigacions com el IV estudi «Universitat i Discapacitat» que presenta bianualment la Fundació Universia, en col·laboració amb Fundació ONCE, el CERMI (Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat) i el Reial Patronat sobre Discapacitat, i en el qual es mostra que tan sols el 4,4 % d'estudiantat amb discapacitat participa en una mobilitat internacional per estudiar fora.
Els avantatges de fer breus estades a l'estranger són de sobra conegudes: aprendre a interactuar i a relacionar-se amb persones de diferents cultures; resiliència i capacitat per sortir de la zona de confort; guanyar més confiança en un mateix i en les pròpies capacitats; perfeccionar un nou idioma; més i millors oportunitats acadèmiques i laborals, i créixer a nivell personal. Hem preguntat als nostres protagonistes sobre quant hi ha de veritat en allò que es diu sobre la mobilitat internacional i sobre els reptes de viure i estudiar fora d'Espanya amb discapacitat, i avui venim a inspirar-vos amb les seves històries.
A la terra de Shakespeare
Jorge Cabrera, jove de 24 anys, es va graduar en interpretació de música moderna com a pianista a la Universidad Alfonso X el Sabio. Des de petit, el seu pare els va inculcar a ell i als seus germans la importància de viure una experiència de mobilitat internacional, per la riquesa que suposa i el creixement a nivell personal, i les oportunitats que comporta haver viscut una experiència d'aquesta índole. Igualment, Jorge, com a fan de la llengua anglesa, sempre ha desitjat passar una temporada en un país anglosaxó, un somni que es va fer realitat l'any passat, en presentar-se-li l'oportunitat de cursar un màster d'interpretació de música popular en l'especialitat de veu a Londres.
Originari de Canàries, va preferir romandre al vell continent per poder, a vegades, tornar a casa, per això va triar Londres: «Tenia només dues opcions, així que prenent en compte que volia decantar la meva carrera cap al cant i la música, el Regne Unit era el millor lloc al qual em podia anar, perquè és un lloc de referència i amb àmplia oferta d'ensenyaments musicals i artístics», apunta.
Gerardo Ezequiel Martín vivia a Barcelona quan va decidir llançar-se a l'aventura i anar a provar sort en terres angleses. Abans de la pandèmia va anar-hi amb l'objectiu de millorar el seu anglès i aprendre a programar. En aquell moment el va acollir el seu germà, que vivia a Oxford. Més tard, després de la pandèmia, la casualitat va voler que se n'anés a Londres i va decidir quedar-s'hi per cursar un màster en ciència espacial urbana a temps parcial a la University College of London.
De bon principi, Gerardo tenia com a objectiu millorar les seves oportunitats laborals: «volia provar primer si aconseguia el meu objectiu de millorar el meu anglès i aprendre programació, per posteriorment quedar-me i treballar aquí», assegura.
«Anar a una ciutat nova i no poder generar aquests vincles inicials és feixuc»
Així, va passar-hi un temps abans de la pandèmia, i en plena crisi sanitària va haver d'entornar-se'n el 2021: «Això va ser el més difícil per a mi, perquè allà eren bastant estrictes les mesures, per la qual cosa no podies conèixer ningú ni trobar feina. Anar a una ciutat nova i no poder generar aquests vincles inicials és feixuc, vaig sobreviure a base de videotrucades», afirma.
«Si te'n vas a Anglaterra a estudiar cal iniciar els tràmits com a mínim sis mesos abans»
Per la seva banda, Jorge va emprendre el seu camí d'anada amb la confiança de què podria superar la prova: «Tenia entès que a Anglaterra hi ha més acceptació i conscienciació sobre la discapacitat i pot ser una mica menys de prejudicis, encara que amb matisos», ens explica. No obstant això, aconseguir tota la documentació va ser una odissea: «Sempre t'ho diuen, que si te'n vas a Anglaterra cal iniciar els tràmits com a mínim sis mesos abans, però en el meu cas no va poder ser. És realment molt complicat, perquè per demanar el visat has de tenir un compte bancari amb què puguis demostrar que tens x quantitat de diners que et garanteixi prou ingressos per viure almenys el temps que duri la teva estada, i després has de tenir ja la residència o el pis reservat per justificar que realment t'en aniràs a viure allà. Va ser horrible, perquè jo no podia fer res fins escollir allotjament. A més, Londres és car, i més al centre. Fins al 31 d'agost no vaig acabar de reunir la documentació, i això que vaig començar al juny, just en acabar el meu màster anterior. Quan ho vaig demanar quedaven deu dies per començar les classes, així que vaig haver d'abonar un pagament addicional perquè el visat s'emetés als cinc dies», relata.
En els seus primers dies Jorge va comptar amb el suport dels seus pares per explorar l'entorn en el qual anava a passar els pròxims 12 mesos, conèixer les rutes principals, i adquirir el material necessari. Optar per allotjar-se en una residència per a ell va ser el millor, ja que li obria les possibilitats de relacionar-se amb gent jove d'orígens diversos.
Tenint en compte que Jorge té una discapacitat visual, el major repte per a ell era aconseguir moure's en una ciutat que no coneixia, i enorme a més com ho és Londres: «L'ideal és, una vegada conegudes les rutes bàsiques, conèixer gent i socialitzar per tenir suport, que no et doni vergonya preguntar i demanar favors», ressalta.
Moure's en una ciutat desconeguda i adaptar-se a la nova cultura són alguns dels desafiaments que planteja l'estada a Londres
Gerardo, des d'una altra perspectiva, ens comparteix un dels majors reptes als quals ha hagut de fer front: «adaptar-se a la nova cultura és tot un desafiament, perquè la forma de treballar, de pensar, són diferents. Coses tan bàsiques com la importància de les converses sobre el temps, l'humor britànic, la forma de relacionar-se… són coses a les quals hom s'ha d'acostumar. I després també hi ha l'estrès associat a viure en una ciutat tan gran i cara com Londres», explica.
«A Espanya infravalorem el que tenim»
Londres per a molts és una referència, una de les grans capitals del primer món, exemple de progrés i desenvolupament. No obstant això, encara tenen millores pendents de realitzar en matèria d'accessibilitat. Així ho percep Jorge Cabrera, qui destaca el suplici que és moure's per la ciutat en transport públic: «És un absolut horror. A Espanya infravalorem el que tenim, el transport de Madrid, per exemple, és una meravella. Aquí el metro és molt més vell, més sorollós, calorós, no hi ha cobertura… i els autobusos són horribles, perquè, encara que passen amb moltíssima freqüència, enmig del trajecte poden dir-te que la ruta està en diversificació i de sobte canvia de sentit, s'acaba el trajecte de cop o modifica el recorregut. Tothom està fart d'aquest sistema, perquè és d'una incertesa total», expressa.
Malgrat això, Jorge comenta que detecta més conscienciació de la societat en matèria de discapacitat i pel que fa a l'accessibilitat de les estacions per a persones amb mobilitat reduïda: «Un servei de què disposen aquí i que funciona molt bé és el servei d'assistència a totes les estacions; quan baixes al metro a prop dels torns pots localitzar una persona amb armilla taronja, que et podrà portar al punt de l'estació que desitgis fins que pugis al metro correcte», detalla.
Tours a les instal·lacions per conèixer l'espai, formularis individualitzats per detectar les necessitats de cada estudiant i software específic de suport són alguns dels recursos que ofereixen les institucions educatives a l'estudiantat amb discapacitat
De la mateixa manera, tant Jorge com Gerardo ressalten el nivell de coneixements en matèria de discapacitat que tenen les institucions educatives angleses: «M'ha sorprès el nivell d'accessibilitat de Londres, tant en recursos humans com materials», afirma Gerardo; Jorge ens explica que després de la matriculació va rebre un formulari molt específic sobre discapacitat visual «en què es plantejaven qüestions que jo ni sabia respondre», confessa. Alguns dels recursos amb què van poder comptar a la ciutat londinenca són un tour de benvinguda per tota la universitat per donar-li a conèixer l'espai en el cas de Jorge; més temps en els exàmens, monitors, i software per poder llegir amb facilitat en el cas de Gerardo, que també té baixa visió.
«No només hi ha recursos per superar les barreres físiques, sinó que s'hi va més enllà i tenen en compte les necessitats derivades de discapacitats invisibles»
Gerardo ens confessa que no tenia expectatives sobre el nivell d'accessibilitat de la ciutat, cosa que no treu que el segueixi sorprenent, «perquè no només hi ha recursos per superar les barreres físiques, sinó que s'hi va més enllà i tenen en compte les necessitats derivades de discapacitats invisibles; per exemple, als aeroports em poso molt nerviós perquè no veig bé i tinc TDAH, per la qual cosa em donen un identificatiu que m'assenyala com a persona amb discapacitat per evitar la cua i aconseguir que m’assisteixin. Són detalls que indiquen que aquesta societat accepta les persones amb discapacitat i els ajuda a tenir una vida més fàcil».
A la ciutat de l'amor
Belén Navarro és biotecnòloga. Fa un any va deixar les pràctiques que estava realitzant per embarcar-se en l'aventura d'estudiar a l'estranger, matriculant-se en un màster en perfumeria en una de les millors escoles de tot el món. Durant tot un semestre Belén va viure a París i Grasse, llocs on es va impartir la formació teòrica, i en l'actualitat està realitzant les pràctiques en una perfumeria a Barcelona.
La naturalesa dels estudis que volia cursar va ser el que la va impulsar a anar-se'n fora, a més que durant la carrera ja va intentar fer un Erasmus a Budapest (Hongria) que no va sortir bé, degut a que la seva discapacitat orgànica li va impedir acabar l'estada. Tot i així ara ha tornat a intentar-ho, i amb un resultat exitós: «Al principi, en haver-ho intentat ja una vegada i fracassar, em feia por que novament no sortís bé el pla, perquè havia apostat molt per aquest màster», ens confia.
«Molt parlar d'inclusió i diversitat, i després res»
Tot i haver gaudit i après molt de la formació rebuda, Belén considera que a França encara queda molt camí per recórrer cap a una inclusió real: «Vaig enviar un correu per preguntar sobre el funcionament de les pràctiques allà, per saber si les empreses tenien reserva de places per a persones amb discapacitat, i vaig haver d'anar darrere d'ells un mes i mig per obtenir una resposta; de fet, no ho vaig aconseguir fins que em vaig plantar al seu despatx. Molt parlar d'inclusió i diversitat, i després res. Aquí a Espanya és totalment diferent, vaig sentir que m'escoltaven, que tenien en compte les meves necessitats i realment em van ajudar, però allà no, era diferent i havia d'insistir molt i, a la fi, sempre apanyar-me jo sola amb tot i sense cap mena d'orientació», relata.
Una de les adaptacions que sol precisar és l'horària, especialment quan té classes a primera hora, ja que la rehabilitació respiratòria que ha de fer li complica l'assistència: «En cas de tenir una classe a les 8:00 demanava permís per gravar-la, i depenia molt del professor si em concedien permís o no; n'hi havia alguns que acceptaven i que fins i tot m'oferien fer tutories a part, i d'altres que es resistien molt i em posaven pegues. Això és igual aquí», subratlla.
Més enllà d'Europa
Anna Guiu s'acaba de graduar en Disseny Digital i Tecnologies Creatives. Com a apassionada dels viatges, va veure la seva oportunitat quan li van presentar els programes de mobilitat de la universitat, i es va llançar a l'aventura de conèixer i explorar un nou país. Ja que hi era va decidir apostar fort, triant un país del continent asiàtic… Corea del Sud: «em vaig enfocar a Àsia, ja que les meves aficions i aspiracions professionals se centren en el disseny i l'animació. Aquest continent té països com el Japó i Corea del Sud, els quals són dels millors en aquests camps. Al Japó només era possible realitzar el programa de mobilitat si estava cursant un màster i, com que no era el cas, doncs vaig optar per Corea», ens explica.
Un dels majors reptes als quals ha hagut de fer front Anna a Incheon va ser haver de viure pel seu compte, haver d'organitzar-se econòmicament i personalment: «Per sort en poc temps em vaig adaptar, a poc a poc i amb l'ajuda de les meves companyes de pis ho vaig aconseguir, ja que elles tenien experiència prèvia».
«De vegades no sabia ben bé quins documents eren necessaris o on havia d'enviar-los»
La inscripció també va presentar desafiaments per a Anna, qui qualifica tot el procés de «dur i llarg»: «A vegades no sabia ben bé quins documents eren necessaris o on havia d'enviar-los. A més, el departament de Relacions Internacionals estava desbordat i no sempre podien ajudar o contestar».
«Sent un país tan avançat tecnològicament, no m'esperava que no ho fossin també en matèria d'accessibilitat»
En paraules d'Anna, «Corea del Sud pot tenir moltes coses bones com a país, però l'accessibilitat per a la gent amb discapacitat no és una d'elles. No hi ha gaires recursos per a nosaltres. A Corea és inevitable utilitzar el transport públic com el metro i per accedir-hi has de baixar escales, o també depenent del teu destí pot ser necessitis canviar d'estació, cosa que implica fer servir escales unes quatre vegades i no sempre hi ha l'opció de l'ascensor. Sent un país tan avançat tecnològicament, no m'esperava que no ho fossin també en matèria d'accessibilitat», ens diu.
Barreres a la mobilitat de persones amb discapacitat
Algunes de les barreres més comunes que obstaculitzen la mobilitat internacional de les persones amb discapacitat són la por, la falta d'accessibilitat, els costos i la impossibilitat de rebre les mateixes prestacions per discapacitat fora d'Espanya.
La por, la falta d'accessibilitat, els costos i la impossibilitat de rebre les mateixes prestacions per discapacitat fora d'Espanya obstaculitzen la mobilitat de persones amb discapacitat
A la Fundació ONCE intenten pal·liar els efectes del sobrecost que pot suposar viure una temporada fora oferint una línia de beques específica per ajudar al finançament d'aquestes estades amb 6000 euros. Els nostres quatre protagonistes han estat beneficiaris d'aquesta beca «oportunitat al talent», que els ha ajudat a acomplir el seu somni d'estudiar a l'estranger.
Respecte a l'accessibilitat, que és una de les majors preocupacions a l'hora d'emprendre un projecte d'aquesta magnitud, recentment acaba de llançar-se una plataforma que permet conèixer el nivell d'accessibilitat de les universitats europees. La Xarxa Europea d'Universitats Inclusives (EUni4all) està integrada per un total de 64 institucions d'educació superior de la Unió Europea, i compta amb una plataforma en línia en la qual estudiants, universitats, famílies, entitats i totes les persones interessades podran consultar el nivell d'inclusió d'aquestes 64 entitats participants.
Pel que fa a l'accés a les mateixes prestacions i serveis fora del territori nacional, es tracta d'una antiga reivindicació exigida contínuament pel moviment europeu de la discapacitat. Gràcies a això, en l'actualitat la Unió Europea està elaborant un sistema voluntari de reconeixement mutu de la condició de discapacitat i determinats avantatges associats, articulat al voltant d'una Targeta Europea de Discapacitat.
Històries com les de Jorge, Anna, Gerardo i Belén seran cada cop més freqüents si fem de les nostres societats entorns inclusius. Quatre històries de valentia, resiliència, confiança i superació que ara són referents per la resta, i en les que ens deixen alguns dels consells que els hagués agradat rebre abans d'emprendre el seu camí: conscienciar-se que no serà un camí fàcil, tenir molta paciència, socialitzar i no tenir vergonya de demanar ajuda, si és la primera vegada millor optar per destinacions properes a un parell d'hores de vol, informar-se abans del nivell d'accessibilitat del país de destinació, i contactar amb altres persones que ja hi hagin estat abans.
Els protagonistes ens confirmen l'impacte positiu de fer una mobilitat internacional: van aprendre l’empoderament que suposa moure's de manera autònoma en una gran ciutat, la importància de no posar-se límits tot imaginant coses que no tenen perquè passar, el poder del sacrifici i la paciència, i la riquesa que suposa submergir-se en una cultura diferent.
Fonts:
https://becas.fundaciononce.es/Paginas/BecasOportunidadTalento.aspx
Sin Comentarios